Feresa de silenci. Les artistes a la revista Feminal (1907-1917)

 

Dates: Del 22 d’octubre de 2022 al 26 de febrer de 2023

Inauguració: Dissabte 22 d’octubre, a les 12 h

Comissariat: Elina Norandi

Producció: Museu d’Art de Girona

Presentació

Pilar Montaner i Maturana. Al costat del paravent [La modela o Sa Pollencina]. 1908. Col·lecció particular

Feminal va ser la primera revista dirigida i escrita per dones que va veure la llum a Catalunya. De periodicitat mensual, es va editar a Barcelona com a suplement de La Ilustració Catalana, de 1907 a 1917. Va ser impulsada per dones procedents de l’àmbit burgès i catòlic i es va inspirar en algunes revistes semblants que, sota la influència del sufragisme, s’editaven a les grans ciutats europees. En gairebé tots els números de la revista, les arts plàstiques hi solien ser presents, bé amb articles dedicats a exposicions d’artistes del moment, bé amb reportatges monogràfics sobre alguna d’elles. Més de setanta artistes, catalanes i europees, la majoria pintores però també escultores, cartellistes, il·lustradores i, en menor nombre, exlibristes, esmaltadores o fotògrafes, hi van ser esmentades. De moltes en sabem ben poc i encara menys de les seves obres, de qualitat molt diversa. Cap d’elles no va tenir les mateixes condicions que els seus col·legues masculins: no van tenir els mateixos espais de formació, de crítica, d’exposició o de recepció del públic i disposaven de pocs referents femenins. I la majoria van acabar abandonant l’art per dedicar-se a la família just quan començaven a despuntar. Gairebé totes han restat en silenci durant anys.

Aquesta exposició recupera prop d’una vintena d’artistes, amb obres procedents de museus nacionals i internacionals i de col·leccions privades. En molts casos sols traiem a la llum i exposem una, dues o tres obres d’unes artistes de les quals potser mai més no en sabrem res. La importància, però, rau a mostrar que, malgrat tots els obstacles, cadascuna d’elles va saber crear el seu espai de llibertat per desenvolupar les seves aspiracions artístiques. Feminal va ser un d’aquests espais, en el qual es van ajudar mútuament i van trobar les forces i els suports que la societat encara no els oferia.

Amb l’exposició us volem convidar a reflexionar sobre les raons que fan que una generació de dones artistes desaparegui de la nostra història de l’art i la necessitat de fer-les presents i entrar-hi en diàleg des del moment actual. Alhora vol ser un reconeixement a la feina fonamental de les historiadores i els historiadors que han començat a arrabassar-les del silenci en què havien caigut.

La mostra està dividida en tres àmbits expositius. En el primer, es desenvolupa un discurs sobre les poques artistes que surten a la publicació i que ja han estat abordades en textos i exposicions, de manera que se n’ha reconegut la feina fonamental. En el segon àmbit, la narrativa de la mostra ens porta a conèixer les artistes que, per diversos motius, tenen obres poc conegudes o que gairebé no es conserven; també aquelles de qui tenim alguns treballs —textos o exposicions—, però no suficients perquè es pugui considerar que han estat estudiades a fons. Finalment, ens endinsem en tres històries particulars; es tracta de dones amb unes obres que s’han conservat en la intimitat de les llars dels seus descendents, cosa que ha afavorit que puguem conèixer-ne un nombre més gran i mostrar-les.

L’estrella, Dolors Monserdà

“La nit ha cobert la terraamb son mantell de foscor,amb feresa de silencii amb feresa de remors.Tot un món ple de misteris’aixeca d’un món que dorm,i l’esperit de les serresper la buidor se remou.Amb l’aleteig de ses alescolors i perfils confon;posant encisants aromes dins cada flor que desclou.
Bo i saltant la meva nétam’ha volgut seguir a l’hort;plançonet de nou anyadesfrisa per saber-ho tot.Los secrets de l’esteladali tenen robat lo cor;i es deleix per veure el Carrodibuixat amb punts de foc.Lo bell Camí de Sant Jaumel’encisa amb sos resplendors;mes la seva enamoradaés l’Estrella del Pastor.
Tot mirant les meravellesque del cel la volta enclou,un estel l’ha traspassadacom un coet volador.La nena tota tremolai em diu encesa de goig:-Àvia ¡és l’infant que ens enviades del cel Nostre Senyor! “

Insubmissió (1947) Dolors Monserdà

No vull que em segresteu el pensament
dintre de fets o fórmules pactades;
vull, com les aus, les ales lliberades
per volar en tot moment,
ara a dreta, ara a esquerra, per l’espai
ple d’infinites rutes invisibles;
no hi vull destorbs forans, límits noïbles
que a bestreta m’imposen un camí.

Vull ésser plenament mestre de mi
i no un esclau de forces alienes,
en tant que humanes, míseres, fallibles;
vull les facultats plenes
servar de mon privat discerniment
i en mi respectar furs
que en els demés respecto sens protesta.

Anorreada o xalesta,
amb jorns plàcids o durs,
vaig rebre de Déu la meva vida
i comptes sols a n’Ell li’n vull donar
i sols d’Ell vull estar a l’alt manar
i sols d’Ell rebre lleis i pauta i mida,
sense manifassers per entremig
que amb matusser trepig
de mes oracions la pau violin
i que mentre ells volin
a mi vulguin privar-me de volar.

Qui per son diví antoix me va crear,
alhora performava mon destí;
i així, del Qui
per mi és tot jo i jo tot d’Ell
sols vull sofrir el rigorós cinyell,
sols vull estar al franc servir,
del jorn de ma naixença
fins al jorn de morir.

SILENCIS TRENCATS

La búsqueda de algo perdido es, sin duda, el origen de la memoria.
María Zambrano

Algunes artistes, poques encara, han trencat el silenci i comencen a ser reconegudes. És el cas de Lluïsa Vidal, Lola Anglada, Pepita Teixidor o Laura Albéniz. Totes elles van poder esdevenir professionals perquè, lluny de trobar obstacles o limitacions en la pròpia família, van gaudir del seu suport o simplement no es van casar i tenir fills. De joves es van poder traslladar a París, lloc imprescindible de l’art en aquell moment per continuar formant-se. La ciutat els va obrir un nou món, van poder experimentar viure soles, van guanyar seguretat personal i van introduir-se en els ambients més nous de l’art, que de ben segur van alimentar el seu talent. D’altra banda, el nombre considerable d’obres seves que s’ha conservat n’ha facilitat l’estudi i la posterior difusió.

Totes elles s’han vist rescabalades, en bona part, d’un pronunciat oblit gràcies a la feina feta per historiadores i historiadors a qui volem reconèixer el seu treball persistent i entusiasta: Consol Oltra, especialista en Lluïsa Vidal; Joan Miquel Llodrà, estudiós d’Aurora Gutiérrez Larraya i Adelaida Ferré; M. Isabel Gascón, que treballa sobre Pepita Teixidor, i Glòria Bosch i Susanna Portell, expertes en l’artista Mela Muter. Un reconeixement especial per a la historiadora Núria Rius Vernet (1950-2021), pionera en l’estudi de les artistes catalanes del període anterior a la Guerra Civil i experta en la vida i obra de Lola Anglada. Els seus estudis resulten fonamentals, ja que va investigar i va posar en relació artistes com Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Maria Rusiñol, Pepita Teixidor, Emília Coranty o Mela Muter.

Lola Anglada Esport terrestre (bicicleta) c. 1911. Tinta i aquarel·la sobre paper. 50 x 78,5 cm Fundació Barcelona Olímpica - Museu Olímpic i de l’Esport J. A. Samaranch Fotografia: FotoGasull
Pepita Teixidor Escardots. 1906 Aquarel·la sobre paper 48 x 37 cm Col·lecció particular Fotografia: FotoGasull

MURMURIS EN EL SILENCI

L’oblit és una forma de mentida.
Svetlana Aleksiévitx

Cal registrar totes aquestes vides infinitament fosques.
Virginia Woolf

El fet que un artista, home o dona, passi a formar part de la història de l’art després de morir depèn de la suma de molts factors que s’encreuen i retroaccionen: que hagi tingut un recorregut històric d’exposicions; que tingui una fortuna crítica; que es conservi un conjunt d’obres considerable i en bon estat en col·leccions privades, museus o fundacions i que com a mínim algunes d’aquestes estiguin exposades; que es publiquin articles i assajos sobre la seva obra i, si és possible, es disposi d’un catàleg raonat; que li siguin dedicades exposicions antològiques o col·lectives, amb les catalogacions respectives; i, a més, que tingui una bona cotització al mercat.

Cap de les artistes de Feminal va gaudir d’aquestes circumstàncies, ni tan sols abans de morir. La subordinació del gènere femení, durant segles, els va impedir, en vida i després de mortes, que aquests factors d’èxit es concatenessin feliçment en la major part dels casos. Moltes d’aquestes dones van abandonar les seves carreres en casar-se o en tenir descendència i altres es desanimaven a causa de la forta pressió que exercia sobre elles una crítica totalment misògina i plena de prejudicis, que jutjava les seves obres en relació sempre amb el seu gènere. Posteriorment tampoc no van ser tingudes en compte per la història de l’art. Per tot això coneixem molt poques obres de bona part d’aquestes dones i gairebé no sabem res sobre elles. Tan sols algunes han comptat amb una exposició o publicació més o menys recent, però no ha bastat per ser prou conegudes o perquè el seu estudi tingui continuïtat.

Juliette Wytsman Pomera en flor. 1906. Oli sobre tela. 101 x 121 cm. Museum voor Schone Kunsten, Gant (Bèlgica) Fotografia: www.artinflanders.be, photo Hugo Maertens
Clémentine-Hélène Dufau Autoretrat. 1911. Oli sobre tela. 180,5 x 70,2 cm . RF 1978-40. París, Musée d’Orsay,

UN SILENCI ÍNTIM

No vull que em segresteu el pensament
dintre de fets o fórmules pactades;
vull, com les aus, les ales lliberades
per volar en tot moment,
ara a dreta, ara a esquerra, per l’espai
ple d’infinites rutes invisibles […].

Caterina Albert (Víctor Català): «Insubmissió»

Preservar la memòria de l’artista depèn, la majoria de vegades, del fet que els seus descendents s’estimin l’art i vulguin conservar les obres; malauradament, però, no sempre és possible: els canvis de residència, el poc reconeixement de l’avantpassada o simplement la manca de recursos econòmics o d’espai han provocat que les obres acabin malvenudes o, en el pitjor dels casos, llençades a la brossa. També hi ha famílies, però, que han guardat i cuidat obres i records amb cura i estima, independentment del renom de l’artista i del seu valor al mercat. Aquestes famílies duen a terme una feina silenciosa però imprescindible que, molt sovint, no es veu recompensada amb cap ajuda ni atenció pública. I estan a l’espera que algú, des de la història de l’art, s’interessi per trencar el silenci i fer aflorar la vida i obres que han conservat. És el cas de tres artistes que, com a exemple, presentem en la mostra: Francisca Rius Sanuy, Aurora Folquer i Pilar Montaner.

Francisca Rius i Sanuy Assutzena. 1914 Guaix sobre paper. 66 x 40 cm Col·lecció particular
Francisca Rius i Sanuy Estudi de magnòlia. c. 1912 Tinta i guaix sobre paper. 36,3 x 22 cm Col·lecció particular
Anar a la part superior de la pàgina Anar a la part superior de la pàgina
Anar a la pàgina de venda d'entrades Anar a la pàgina de venda d'entrades Entrades Anar a la pàgina del formulari per rebre el butlletí Anar a la pàgina del formulari per rebre el butlletí Newsletter Anar a la pàgina del formulari de contacte per enviar un missatge Anar a la pàgina del formulari de contacte per enviar un missatge Contacte

A Decrease font size. A Reset font size. A Increase font size.