La gitana

A partir del 1901 Anglada va començar a representar gitanes, en un moment en què el tema estava molt en voga en el mercat internacional. Malgrat que havia estat víctima de nombroses persecucions i de polítiques de control social, al segle XIX l’ètnia gitana va ser un motiu àmpliament representat en el món de l’art, i se’n destacava l’aspecte més festiu, exòtic i atàvic, especialment de la gitana, vista com una figura bella i coqueta, fascinant i eròtica. Lluny de l’estereotip romàntic de l’España de pandereta, Anglada va començar a experimentar plàsticament a partir del tema gitano, amb la inclusió d’un colorisme vibrant i un moviment enèrgic en unes figures tractades com a éssers bells i, a la vegada, inquietants. El tema el fascinava i no l’abandonaria mai.

Nu sota la parra

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1909-1910
Oli sobre tela
140 x 85 cm
Museo de Bellas Artes de Bilbao. Núm. inv. 82/517

Són ben poques les pintures d’Hermen Anglada en què la dona apareix físicament despullada. La més exemplar és, sens dubte, Nu sota la parra, en què un tors escultòric i arcaïtzant es mostra desvestit fins als malucs, com un regal desembolicat, i mostrant un lleuger contraposat que recorda una deessa de l’antiguitat, com la Venus de Milo. La gitana d’Anglada, però, representa un tipus de bellesa contrària a la clàssica, amb la pell marró fosc i els ulls i els cabells negres. A més, la línia que marca la seva silueta és més sinuosa, deté la mirada en l’espectador i clou els braços damunt del cap, sostenint unes flors del seu tocat, en una actitud d’entrega total i de sexualitat poderosa, emfasitzada pel pèl de l’aixella.

Venus de Milo (detall)

c. 130-100 aC
Musée du Louvre
Foto: Wikimedia Commons

Ritmes
gitanos

A París, Hermen Anglada va presenciar molts espectacles de dansa gitana i flamenca, un tema que va pintar amb insistència, ja que tenia una gran rebuda en el mercat de l’art. Aquestes escenes, protagonitzades per una ballarina gairebé sempre al centre, endimoniada i acompanyada de músics, cantaores, jaleadores i palmers, evidencien la influència de Goya. Anglada va aconseguir generar dinamisme en imatges estàtiques a partir de cossos de moviments expansius i enèrgics, braços que es tanquen en angle recte i dits i mans que es dobleguen i s’estiren alternadament, tot copsant el gest, la gràcia i la desimboltura del ball flamenc.

Dansa espanyola

Hermen Anglada-Camarasa
1901
Oli sobre tela
50 x 97 cm
The State Hermitage Museum, Sant Petersburg
Foto: Banc d’imatges VEGAP

El tractament dels personatges gitanos que representa Anglada-Camarasa evoca, especialment en el cas dels homes, els protagonistes d’algunes pinturas negras de Francisco de Goya. Aquest és el cas del grup masculí de Dansa espanyola o bé els homes que acompanyen la ballarina andrògina i animalitzada de Dansa gitana, que recorden els personatges grotescos i una mica sinistres del grup piramidal de La romería de San Isidro de Goya. Sens dubte, atorguen un caràcter de bestialitat al ball gitano.

La romería de San Isidro (detall)

Francisco de Goya
1819-1823
Museo del Prado
Foto: Wikimedia Commons

Dansa gitana

Hermen Anglada-Camarasa
1902
Oli sobre tela
110 x 143 cm
Museo de Bellas Artes de Asturias. Col. Pedro Masaveu

El tango de la corona

Hermen Anglada-Camarasa
1910
Oli sobre tela
360 x 512 cm
Col·lecció Anglada Camarasa. Fundació «la Caixa»

El tango de la corona és, al costat de València, una de les dues obres més importants d’Anglada-Camarasa. No tan sols per les seves dimensions considerables, sinó sobretot perquè resumeix en un únic llenç tota la seva iconografia gitana, de gran rellevància en la seva producció. L’escena representa una escena festiva en què, al centre de la imatge, quatre ballarines gitanes, elevades per homes, dansen enèrgicament al so dels guitarristes, cantaores i palmers. Asseguts a terra, algunes mares, àvies i infants, envoltats de gerros i fruites escampades, celebren el festeig del casament de la núvia, de blanc i amb una corona de flors al cap, i del nuvi, que l’alça i la reté. Aplegats al costat d’un riu rodejat d’àlbers, el grup festeja les noces gairebé d’una manera clandestina, totalment distanciats de la gran urbs que s’intueix al fons.

Bellesa
inquietant

La gitana d’Anglada és color, expressió, passió i sensualitat, una heroïna seductora abans que una víctima marginal. No obstant això, en algunes obres de principis del segle XX, les més rellevants d’aquesta temàtica, el pintor li atorga un tractament més aviat demoníac, androgin i animalesc. No només la gitana és tractada com a tal, sinó també el gitano que l’acompanya en les escenes de ball, de faccions i gestos grotescos i caricaturitzats, en un moment en què les teories evolucionistes difonien que les persones d’aquesta ètnia eren irracionals, passionals i estaven estretament vinculades a la delinqüència. No ha de sorprendre que Anglada contextualitzés aquestes figures en ambients nocturns i inquietants, com ara mercats, amb rostres torbadors esculpits pels clarobscurs i amb actituds confuses que torben l’espectador.

La gitana de les magranes

Hermen Anglada-Camarasa
1904
Oli sobre tela
114 x 147,5 cm
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía

Vella gitana amb nen

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1910
Oli sobre tela
107 x 87 cm
Col·lecció particular

L’any 1876 Cesaro Lombroso, pare de la criminologia, considerava en el seu llibre L’uomo delinquente que les persones gitanes eren «la imatge viva d’una raça entera de delinqüents que reprodueixen totes les passions i vicis». L’italià posava en relleu el caràcter atàvic i hereditari del crim que creia que caracteritzava el poble gitano, fàcilment predisposat al crim, al qual creia vanitós, descarat, imprevisible, gandul, sorollós, violent i llicenciós, menjador de carronya i sospitós de canibalisme; elogiant, això sí, les seves arts musicals originàries d’Hongria. Aquestes afirmacions estaven en sintonia amb les creences racistes d’Occident entorn de l’ètnia, les quals propiciarien que fos constantment perseguida i criminalitzada. Atenent les llegendes urbanes que circulaven a l’entorn del poble gitano, no ha de sorprendre que Hermen Anglada apliqués un tractament certament sinistre i bestial en algunes pintures de gitanes de principis del segle XX.

Fotografies de criminals alemanys i italians, amb una màscara al centre. Reproduït al llibre de Cesare Lombroso, L’uomo delinquente. Torí: Fratelli Bocca Editori, 1889, vol. 1. Wellcome Images. Foto: Wikimedia Commons.

Madonnes
gitanes

A partir del 1907, en el marc del noucentisme a Catalunya, en el qual va emergir un ideal de dona mediterrània, forta, plàcida i fecunda, Hermen Anglada va començar a representar maternitats gitanes. Enteses com a versions modernes de la Mare de Déu amb el Nen, seductores, tendres i assossegades, esdevindran més edulcorades quan l’artista recuperi el tema a la dècada del 1940. Mares que, d’una banda, pretenen captivar l’espectador amb mirades penetrants, llavis rojos, cabelleres rinxolades i amb flors, i que, de l’altra, protegeixen els seus fills dels possibles perills adoptant actituds d’animal depredador i una mirada felina. Aquestes maternitats es troben en entorns paradisíacs d’emparrats abundants, on la mare, refugi fructífer, al·ludeix alhora el desig primitivista de retorn a la natura primigènia abans de ser corrompuda per la societat industrial.

Gitana amb dos nens

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1907
Oli sobre tela
110 x 76 cm
Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires, Argentina

17.2.-anglada-1909-copia

Autor desconegut. Retrat d’Hermen Anglada-Camarasa,
1909. Arxiu família Anglada-Camarasa, Port de Pollença.

Anar a la part superior de la pàgina Anar a la part superior de la pàgina
Anar a la pàgina de venda d'entrades Anar a la pàgina de venda d'entrades Entrades Anar a la pàgina del formulari per rebre el butlletí Anar a la pàgina del formulari per rebre el butlletí Newsletter Anar a la pàgina del formulari de contacte per enviar un missatge Anar a la pàgina del formulari de contacte per enviar un missatge Contacte

A Decrease font size. A Reset font size. A Increase font size.