La folklòrica
espanyola

L’any 1904 l’obra d’Anglada-Camarasa fa un gir iconogràfic important: desapareixen les cortesanes parisenques, també les gitanes per un temps, i l’artista, a més de començar a treballar en grans formats, introdueix el prototip de la valenciana, que el conduirà, a partir del 1911, a la realització de folklòriques andaluses i madrilenyes. Tot això en un període en què els temes espanyols tenen una gran rebuda a Europa i a Amèrica.

Si bé és cert que Anglada va prendre temes del folklore espanyol, també ho és que no en va representar els personatges amb una pàtina romàntica ni costumista. Més aviat, les indumentàries tradicionals espanyoles, que ell havia anat adquirint al llarg dels anys per a la seva àmplia col·lecció, li servien de recurs per experimentar amb el color i les textures, de manera que es trobava molt a prop de l’esteticisme i el món dels ballets russos.

Valenciana entre dos llums

Hermen Anglada-Camarasa
1908
Oli sobre tela
175 x 103 cm
Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires, Argentina

L’esplendor del color
i la influència russa

Amb la inclusió del folklore valencià en la seva obra l’any 1904, Anglada va començar a ser considerat un gran pintor colorista. Les vestimentes festives tradicionals de llevant li van obrir la porta a l’experimentació estètica basada en l’aplicació de colors rutilants i taques i contorns difuminats, fregant l’abstracció, així com l’artificiositat de la llum elèctrica que contribueix a recrear ambients de fantasia i de regust orientalista.

Aquesta esplendor del color va portar a connectar les seves obres d’aquests anys amb l’estètica simbolista russa, així com amb els ballets russos de Diaghilev, que van arribar per primera vegada a París l’any 1909. El sentit coreogràfic de les figures, els posats estudiats i teatrals, l’attrezzo… recorden més aviat una escena teatral o una desfilada de vestits típics espanyols en què cada model exhibeix el tipisme de la seva regió.

València

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1910
Oli sobre tela
600 x 600 cm
Col·lecció Anglada Camarasa. Fundació «la Caixa»

València és, sens dubte, l’obra magna d’Anglada-Camarasa. No només per les grans dimensions del llenç, sinó també perquè sintetitza el concepte de colorisme rutilant i de decorativisme estètic del qual va fer gala a partir del 1904. L’obra, pensada com la primera d’una sèrie de pintures decoratives per a un gran palau, està protagonitzada per deu valencianes abillades amb els vestits populars de la regió llevantina que ultimen els preparatius d’una festa. Com si d’una escena teatral es tractés, cadascuna adopta una posició coreografiada: unes estan a gropes dels cavalls, d’altres engalanen els animals, unes altres preparen cistells de fruita i la resta esperen. Al damunt, tres grans arcades florides harmonitzen la composició. Això no obstant, aquesta aparent celebració joiosa i festiva queda distorsionada amb l’ambigüitat dels rostres màscara i d’algunes actituds i gestos de les dones, com la llevantina que sosté un gerro just al darrere d’un cavall.

Autor desconegut. Hermen Anglada retratat davant del quadre València (primer estat), c. 1910. Arxiu família Anglada-Camarasa, Port de Pollença.

La
valenciana

En la pintura costumista del segle XIX es va al·ludir sovint al tema del festeig en terres llevantines. València, lloc fèrtil i festiu, on els fruits i les flors creixien amb abundància, era el lloc idoni perquè hi esdevingués l’amor. Hermen Anglada va contextualitzar la valenciana en escenes festives camperoles, sovint de núvies a l’espera del promès, però també de gropes que es dirigeixen a l’horta o al mercat a vendre els seus fruits. Les núvies d’Anglada apareixen com a paradigma de bellesa, com a ideal de bona esposa, fèrtils, robustes i harmòniques, tot i que amb un deix de fatalitat en les seves actituds i els seus rostres màscara.

Camperols de Gandia

Hermen Anglada-Camarasa
1909
Oli sobre tela
240 x 338 cm
Museo de Bellas Artes de Asturias. Col. Pedro Masaveu

Aquesta obra de gran format es va exhibir en nombroses exposicions internacionals i va generar grans elogis per part de la crítica i el públic, per la qual cosa va ser obsequiada l’any 1910 amb el Premi d’Honor i la Medalla d’Or de l’Exposición Internacional de Arte del Centenario a Buenos Aires. Representa una cavalcada festiva valenciana que Anglada va pintar a partir d’una fotografia. Com a curiositat, en els seus inicis el quadre presentava una composició lleugerament diferent, però en la versió definitiva el pintor hi va afegir les figures del fons i la noia rossa que sosté un gerro a la banda dreta.

Article «El pintor español Anglada Camarasa. Su próximo viaje a la Argentina». A: Caras y Caretas [Buenos Aires], núm. 631 (5 de novembre del 1910). Imatge procedent dels fons de la Biblioteca Nacional de España. A l’article també s’observa una fotografia d’Anglada amb els seus alumnes de París.

Madrilenyes i
andaluses

A partir del 1911 Anglada-Camarasa deixa de representar gropes valencianes per treballar en retrats individuals de madrilenyes i andaluses anònimes a gran format, en què fa gala de les indumentàries populars espanyoles que ha estat col·leccionant des que s’ha establert a París. Tant si són majas com manolas o chulas que ressonen a Goya, el pintor presenta les madrilenyes com a figures elegants i sòbries, amb teles negres, mantellines i pintes com a part del seu tocat i ventalls amb els quals coqueteja amb l’espectador. Per la seva banda, en les andaluses destaca l’intens colorisme del mantó de Manila, atapeït de flors, amb el qual l’artista acaba jugant, cobrint o revelant algunes parts del cos de la model. No obstant això, totes estan fetes a la manera parisenca, amb una pell marmòria i unes faccions inexpressives, i amb uns cossos monumentals en una atmosfera d’artificiositat que adopten gestos fatals que l’espectador descobreix quan deixa de posar atenció al colorisme.

Madrilenya

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1913
Oli sobre tela
184 x 120 cm
Col·lecció Masaveu

La utilització del mitjà fotogràfic va ser molt freqüent en els artistes de principis del segle XX. Tal és el cas d’Anglada-Camarasa, qui, per al quadre Madrilenya, va utilitzar de base una fotografia d’Amparito Medina que la bailaora li havia regalat i dedicat.

Autor desconegut. Fotografia de la bailaora Amparito Medina, s/d. Arxiu família Anglada-Camarasa, Port de Pollença.

Chula de los ojos verdes

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1913
Oli sobre tela
175 x 100 cm
Col·lecció Ll – A, Madrid

Mantó de Manila, finals del segle XIX. Col·lecció Anglada Camarasa. Fundació «la Caixa».

Ventall xinès, segle XIX. Col·lecció Anglada Camarasa. Fundació «la Caixa».

Granadina

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1914
Oli sobre tela
195,5 x 125,5 cm
Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de la Diputació de Barcelona, 1991. Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

Anglada-Camarasa va fer nombroses fotografies a una mateixa model, que es vestia amb diferents indumentàries i complements que l’artista havia anat adquirint des de mitjans del primer decenni del 1900. Tot aquest material fotogràfic li va servir de suport per a la realització de nombroses pintures de folklòriques espanyoles de gran format.

H. Anglada. Fotografia d’una model vestida amb un mantó feta al seu taller de París, c. 1910. Arxiu família Anglada-Camarasa, Port de Pollença

La sibil·la

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1913
Oli sobre tela
190 x 112 cm
Col·lecció Anglada Camarasa. Fundació «la Caixa»

D’entre les figures folklòriques de gran format que representa Anglada, La sibil·la és d’una modernitat esfereïdora. Aquest personatge extret de la mitologia grecoromana, una profetessa que llegeix el futur, mostra un pit com a metàfora de la veritat que està a punt de ser revelada, enfundada en un vestit sedós que juga amb les flors i les formes corporals tot plantejant-nos què és realitat i què és ficció. Al seu voltant, corrents líquids de verd artificial inunden l’escena, un verd cadavèric que alhora apareix en els reflexos damunt la seva pell i al seu rostre inexpressiu i torbador, i que anuncia la fi d’un món.

La sibil·la de Delfos

John Collier
1891
Art Gallery of South Australia
Foto: Wikimedia Commons

Nuda Veritas

Gustav Klimt
1899
Theatermuseum, Viena
Foto: Wikimedia Commons

L’ídol

Hermen Anglada-Camarasa
c. 1910
Oli sobre tela
200 x 135 cm
Col·lecció Anglada Camarasa. Fundació «la Caixa»

L’ídol és una obra que va causar escàndol arreu on va ser exhibida. A diferència de la tradició iconogràfica del torero al segle XIX, saludant a la plaça amb la capa o en plena batalla amb un brau, Anglada va representar el seu personatge amb un rostre efeminat, com una model que exhibeix l’esplendor colorista i brillant del seu traje de luces damunt d’una passarel·la, i no la capa com a senyal de victòria. La premsa espanyola del moment se’n va fer ressò i se’n va burlar a la vegada. L’artista va haver de guardar el quadre tota la vida en la seva col·lecció particular, ja que no el va aconseguir vendre mai.

Fresno, caricatura de L’ídol d’Anglada, «Lo que dicen los demás». A: Nuevo Mundo [Madrid] (14 juliol del 1916). Imatge procedent dels fons de la Biblioteca Nacional de España.

26.2.-anglada-i-gelabert-a-mallorca-

Guillem Bestard. Anglada-Camarasa i el pintor Antoni
Gelabert a Mallorca, a la Cala Sant Vicenç, en el primer
viatge que hi va fer l’any 1913. Arxiu Municipal de
Pollença – Fons Bestard/Cerdà.

Anar a la part superior de la pàgina Anar a la part superior de la pàgina
Anar a la pàgina de venda d'entrades Anar a la pàgina de venda d'entrades Entrades Anar a la pàgina del formulari per rebre el butlletí Anar a la pàgina del formulari per rebre el butlletí Newsletter Anar a la pàgina del formulari de contacte per enviar un missatge Anar a la pàgina del formulari de contacte per enviar un missatge Contacte

A Decrease font size. A Reset font size. A Increase font size.