A casa nostra, com a la resta d’Europa, sortint de la preeminència del barroc s’imposà la institució acadèmica, representada a Catalunya per l’Escola de Dibuix de Barcelona (Llotja). Com a resposta a un art certament elitista, poc després va sorgir el romanticisme, un nou corrent que buscava acostar l’art al sentiment del gran públic.

En el cas català, el pas al romanticisme no va representar un trencament o novetat important, sinó una adaptació a nous models iconogràfics. Alguns artistes catalans, becats a Roma per estudiar a l’Acadèmia, van conèixer l’activitat dels “natzarens”, un grup d’artistes romàntics d’inspiració religiosa. Aquesta influència és visible en obres com Jacob rep la túnica ensangonada del seu fill Josep, de Pelegrí Clavé; L’era cristiana, de Joaquim Espalter; i El combregar a muntanya, de l’olotí Marià Vayreda Vila.

La ruptura amb la tradició acadèmica i el romanticisme incipient va arribar a Catalunya a la segona meitat del segle XIX amb l’arribada del realisme pictòric, nascut a França i introduït aquí per Ramon Martí i Alsina, autor de l’oli més gran pintat mai a casa nostre, El gran dia de Girona, que es pot admirar a l’Antic Hospital de Santa Caterina, gestionant també pel Museu d’Art. Del Realisme i de la corrent nordfrancesa del plen air sorgeix l’Escola Paisatgística d’Olot, amb obres destacades com Sometent a Catalunya, de Josep Berga i Boix, i La sega, de Joaquim Vayreda.

El Realisme va oferir també importants vistes de la geografia catalana i de la ciutat de Girona, com Platja de la Rabassada i Muralles de Girona, de Modest Urgell; la Porta de Figuerola i el Portal de Girona, de Jaume Pons Martí; i La barca. Girona, d’Antonio Graner, que representa un dels meandres del Ter quan encara era parcialment navegable.

En escultura, Miquel Blay va deixar una obra de gran calat històric amb el model en guix Contra l’invasor, en record de la resistència heroica dels gironins davant les tropes napoleòniques l’any 1809.