Comissariat: Joan Bosch i Francesc Miralpeix, professors de la Universitat de Girona, amb la col·laboració del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural
Dates: de 22 de novembre de 2019 al 19 d’abril de 2020. Prorrogada fins el 8 de novembre de 2020
Inauguració: divendres, 22 de novembre, a les 19 h
Lloc: Àmbit 2 del Museu d’Art de Girona
Quan un museu, i especialment un museu d’art, descobreix que conserva i exhibeix obres falses, és un daltabaix. D’una banda perquè l’autenticitat de l’art és una de les característiques que el fan únic, admirable i valuós. De l’altra perquè els museus tenen assignada la funció de garantir la preservació de la memòria col·lectiva material i no haurien de caure víctimes de l’engany. Per això, quan al 2016 es va poder certificar que el Museu d’Art de Girona havia adquirit sis anys abans tres obres falses atribuïdes al pintor renaixentista Pere Mates, va ser una sotragada.
L’any 2010 havien sortit a subhasta tres taules del retaule de sant Joan Baptista atribuït a Pere Mates. Eren idèntiques a les documentades, fotografiades i publicades l’any 1956 per l’historiador i restaurador Joan Sutrà, qui més havia estudiat el corpus pictòric d’aquest mestre gironí, un dels pintors més destacats del Renaixement a Catalunya. Ningú va dubtar de l’interès d’adquirir-les. Les dades que s’aportaven sobre la història de les tres obres en època contemporània -aplegades en successives col·leccions privades-, eren coincidents amb la trajectòria coneguda del conjunt i havien estat confrontades amb les fotografies documentals en blanc i negre que es conservaven i que mostraven una total coincidència en la composició, en el dibuix i en els detalls dels suports que s’apreciaven. Les tres taules, amb els avals d’historiadors i de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural, es van acabar adquirint.
Les obres, un cop arribades al Museu d’Art de Girona, malgrat apreciar-se que presentaven una restauració excessiva, un aspecte gens inusual en les peces conservades d’aquesta època, es van incorporar a l’exposició permanent, a les sales dedicades al Renaixement i acompanyant altres obres atribuïdes al mateix artista. Ni el museu, ni els historiadors, ni els restauradors, ni els visitants van posar en dubte la seva originalitat al llarg de quatre anys. Fins que un dia, un 8 d’octubre de 2016, la notícia difosa a través de Facebook que sortien a la venda noves taules atribuïdes a Pere Mates, va destapar el que hem convingut a anomenar “El cas Pere Mates”. Llavors es va fer evident que dues obres del conjunt de sis que se subhastaven a Madrid eren exactament iguals a les que ja s’havien adquirit el 2010. I les sorpreses van continuar, ja que la tercera peça tenia una rèplica conservada en els magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Amb la implicació d’historiadors, restauradors i químics es va poder confirmar que les tres obres adquirides el 2010 eren tres còpies realitzades en època contemporània, si bé aparentment idèntiques a les que sortien a la venda i a la que conservava al MNAC. L’incident va ser notori i la premsa escrita i televisada se’n va fer ampli ressò. Amb tot, gràcies al suport del Departament de Cultura, es van poder adquirir les sis noves taules que sortien a subhasta, les autèntiques, amb destinació final al Museu d’Art de Girona.
Llavors vàrem adquirir dos compromisos: el d’agrupar de nou les set taules del Retaule de sant Joan Baptista per mostrar-les al públic, incorporant a través de dipòsit la del Museu Nacional, i el compromís d’explicar, exposar i difondre el “cas Pere Mates” i tot el que la recerca històrica i científica pogués aportar de nova llum per a un cas que incidia en el costat més fosc del mercat de l’art i del col·leccionisme: el de falsificació d’obres d’art a Catalunya.
Aquets compromisos són els que complim ara amb l’exposició i catàleg que presentem. Falsos Verdaders. L’art de l’engany vol explicar una història de falsificacions ben nostra, acarant obres falses amb altres de verdaderes. Però també vol anar una mica més enllà, i a banda de mostrar els resultats dels estudis, especialment de les analítiques, que han permès assegurar la falsedat d’unes taules i l’autenticitat de les altres, hem volgut fer una reflexió més àmplia sobre el sòrdid món de les falsificacions i dels falsificadors d’art.
Sense pretendre que serveixi d’exculpació d’aquells qui fan de la seva destresa una eina d’engany, la mostra es proposa fer un repàs dels casos més notoris i coneguts de falsificacions d’art dels darrers temps, dels protagonistes dels enganys i de les seves estratègies i les motivacions. Alhora, s’han volgut treure a la llum obres falses procedents de diferents museus catalans, des del mateix Museu Nacional d’Art de Catalunya, al de Sabadell, que ja havia explorat aquest mateix camí anys enrere, Valls, Montserrat o Solsona, per citar els casos més destacats. Tot plegat per comprendre que l’art de l’engany és ben antic i alhora ben modern i que no deixa exempt de caure-hi a ningú, ni institucions museístiques, ni experts, ni col·leccionistes. Encara avui, quan escrivim aquestes ratlles, surten a la llum nous casos que sacsegen els museus d’art i les col·leccions, massa sovint indefenses davant les imbricades estratègies de l’engany.
Des del Museu d’Art volem agrair la implicació en aquest projecte de totes les institucions i persones que ens han ajudat a descabdellar aquesta història, ben especialment al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, al departament de restauració del Museu Nacional d’Art de Catalunya i a l’equip de recerca del Departament de Química Analítica de la Facultat de Químiques de la Universitat de Barcelona. Igualment volem agrair el treball dels historiadors de l’art i comissaris d’aquesta exposició Francesc Miralpeix i Joan Bosch, i el de tots els que han jugat un paper determinant en aquest “cas” i en la seva presentació al públic. I no volem oblidar la generositat de totes les institucions i museus que, en un exercici de transparència exemplar, s’han avingut a cedir els seus “falsos” i a explicar els seus “casos”. El nostre, amb tot, si bé no resolt al cent per cent, té un final més o menys feliç: conservem el testimoni del frau i hem pogut incorporar al patrimoni públic català sis taules vertaderes atribuïdes a Pere Mates i datades del 1536.
Esperem que la mostra i el catàleg aportin informació i desvetllin l’interès per continuar furgant en “el cas Pere Mates” i en les falsificacions i falsificadors d’art que de ben segur encara ens queden per descobrir. Encara tenim molt per conèixer d’aquest obscur món de l’engany, i dels esforços, continuats, per desemmascarar-lo.
Carme Clusellas
Directora del Museu d’Art de Girona
