L'aiguamans era un objecte imprescindible en època moderna, quan es volia disposar d'aigua domèstica de qualitat, tant per als àpats com per la neteja personal després d'aquests. Els aiguamans de ceràmica van proliferar al llarg del segle XVIII, i es van convertir en un dels objectes més decoratius de les cases benestants, tant en ambients pairals, burgesos com aristocràtics. Aquest exemple respon a una tipologia típica del 1700, que s'allarga fins a la primera meitat del segle XIX, d'aiguamans amb forma de gran gerro o càntir, on el líquid s'aboca per la tapa superior i s'extreia per l'orifici obert a la base, normalment dosificat amb un tap o bé una petita aixeta metàl·lica. La decoració, a banda del vidriat, se solia concentrar a la zona sobre l'aixeta, els agafadors i la tapa. En aquest cas, l'aspecte ornamental pren un aire "graciós" ja que l'espectador pot relacionar la textura verdosa brillant amb el color i la textura de la pell de les granotes (ben joves, encara amb cua) representades a les nanses, que en canvi no té res a veure amb el gall, poc agraciat, representat a l'agafador de la tapa.