El monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon, fundat a mitjans del segle X, va ser un dels eixos vertebradors en el desenvolupament econòmic i urbà de la vila de Camprodon durant l'edat mitjana. Com la majoria de monestirs, comptava amb un claustre, edificat al sud de l'església abacial, que s'enrunà durant les sèries de terratrèmols del 1428, i que va desaparèixer definitivament a partir de l'exclaustració de 1835. Algunes de les seves peces escultòriques romanen dins el propi temple abacial i a la veïna església parroquial de Santa Maria, i d'altres van passar a col·leccions públiques i particulars. Aquest capitell del segle XII és un exemple habitual dins l'escultura romànica catalana, recobert tot ell de figures de clergues, principalment monjos benedictins. En trobem altres de semblants a Sant Martí del Canigó, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes, Santa Maria de l'Estany... Una de les darreres interpretacions proposa que podia tractar-se d'una al·lusió a la consagració de l'església monacal de l'any 1169, i que entre els personatges representats hi hauria el bisbe de Girona Guillem de Monells, l'abat Pere (3r) i un monjo portant una lipsanoteca amb les relíquies de sant Patllari, patró de Camprodon. La peça compta amb un estudi monogràfic de Núria Peiris ("12 mesos 12 obres" 2019).
