Títol: Natura morta amb calavera
Autor: Desconegut
Any: Finals s. XIX
Material: Oli sobre tela
Dimensions: 55 x 36 cm
Fons: Museu d’Art de Girona Núm. reg. 134.662 Fons d’Art Diputació de Girona
Estudi a càrrec de: Imma Merino Serrat
Text
Natura morta amb calavera, quadre anònim que pot datar-se a finals del segle XIX, remet a una extensa tradició pictòrica (i no només pictòrica) en què els cranis i els esquelets representen la mort i així, doncs, la fugacitat i la fragilitat de la vida. Són tantes les calaveres que amenacen els plaers mundans ocupant un lloc en bodegons moralistes.
I també n’hi ha tantes que es fan presents en naturaleses mortes on s’hi apilonen llibres que donen compte de la recerca d’un coneixement sempre impotent davant de la certesa i del misteri de la mort. És així que aquesta Natura morta amb calavera, que s’amaga en el fons del Museu d’Art de Girona, convida a recordar, pensant-hi, en els cranis que, entre tants d’altres, han pintat Rembrandt, Frans Hals, Ribera, Cezanne i Van Gogh. Però, observant la pintura en ella mateixa, du a pensar què hi fan un mussol sobre la calavera i un punyal encastat en el crani. Elements inquietants que només són un indici del que mai acabarem de saber. De fet, només hi ha una única certesa: la mort, tan ben representada amb una calavera.
Quan era petita, a prop del meu col·legi, hi havia una caseta amb el dibuix d’una calavera. Mai no hi vaig veure ningú que hi entrés o en sortís. Tampoc he sabut mai què hi havia exactament dins de la caseta, però sí que estava relacionat amb l’electricitat. Els col·legials ni tan sols gosàvem tocar la porta per por de quedar-nos electrocutats perquè allò que teníem clar és que aquella calavera simbolitzava un “perill de mort”. Tot i que la calavera pot alliberar-se del dramatisme, sobretot en determinades cultures, i ser portadora d’un humor macabre amb el qual distanciar-se de la mort, com també ho exemplifica que sigui un motiu recurrent dels tatuatges, aquesta simbologia està inscrita en les múltiples representacions del crani descarnat que, com la resta de l’esquelet del qual forma part, perviu tossudament després de la mort. Tota calavera, sigui real o representada, ens recorda que estem en perill de mort o que, en tot cas, la mort és el destí comú i irrefutable, al capdavall l’única certesa.
La calavera, doncs, perdura donant constància de la mort: és la seva prova, la matèria que la fa palpable i a la vegada motiu d’al·legories. Ho fa present Hamlet al cementiri on un enterramorts li mostra el crani de Yorick, aquell bufó que se’n reia de tot: el príncep es pregunta que se n’ha fet de les seves burles, dels seus salts i dels seus cants; i pensa en la mort (amb la descomposició pudenta del cos) que ens iguala a tots, en el pas del temps i la futilitat de tot el que vol conjurar els seus efectes, com ara els ungüents i potingues de les dames de la cort. Les reflexions de Hamlet davant del crani de Yorick, que complementen el cèlebre monòleg encetat amb “Ser o no ser”, són una “Vanitas” literària que Shakespeare va escriure a primers del XVII, el segle en què la pintura barroca va convertir en gènere aquest motiu que il·lustra la idea de la fugacitat de la vida i l’evanescència dels plaers mundans. A més de tots els sants amb cranis pintats per Murillo i, entre tants d’altres, sobretot Ribera, les calaveres “barroques” apareixen a les naturaleses mortes enmig de fruites madures, d’ornaments més o menys luxosos, de llibres que simbolitzen el coneixement.
En tot allò que representa la vida hi palpita la mort, com també ho exemplifiquen aquelles pintures de l’alemany Baldung Grien que, realitzades a la primera meitat del segle XVI i per tant unes dècades abans de l’emergència del Barroc, mostren una figura femenina jove i de carns pletòriques amenaçada per la mort encarnada en un esquelet que l’abraça o que li engrapa els cabells. El neerlandès Frans Hals també va pintar una Vanitas on hi és present una figura juvenil: un noi somrient que sosté una calavera a la mà esquerra mentre que la mà dreta, oberta a qui la mira i en escorç, sembla traspassar la tela; és una representació aparentment menys dramàtica, en la mesura que hi ha por en el rostre de les joves de Baldung Grien que segles després van inspirar la cineasta Agnès Varda per a la realització de “Cléo de 5 a 7”, però no deixa de recordar que la mort també li arribarà al jove que aleshores sembla inconscient i despreocupat.
Un altre pintor barroc neerlandès, el gran Rembrandt, va realitzar un quadre en què damunt d’una taula només hi ha un munt de calaveres i altres fragments d’esquelet; com també ho va fer Cezanne, que va pintar una “piràmide de calaveres” amb la mateixa determinació amb què va crear les seves pomes. Natures radicalment mortes. Continuant amb Rembrandt, el filòsof Franco Rella va dir-ne que els seus autoretrats de maduresa i vellesa mostren com si la vida excavés signes de mort en les galtes del pintor: la calavera insinuant-se en les carns marcides pel pas del temps i els dolors de l’existència relatius a la mort prematura de seva esposa Saskia i de quasi tots els seus fi lls. Observant amb estupor alguns d’aquests autoretrats, Vincent Van Gogh va intuir que calia haver mirat la mort de cara per ser capaç de pintar una cosa així. Passats més de dos segles, aquest altre pintor neerlandès va retratar una calavera fumant. Datada a Anvers el 1886, du per títol “Crani amb cigarreta en flames” i és una pintura de petit format de la qual se n’ha fet molta literatura. Una broma contra el classicisme de les pràctiques acadèmiques a l’Escola de Belles Arts d’Anvers on s’insistia en repetir els mateixos dibuixos de l’anatomia humana? Una picada d’ullet a la pintura barroca holandesa a través del seu fons negre i el tema implícit de la Vanitas. També s’ha dit que aquesta calavera fumant és el primer dels seus autoretrats i que va ser fet amb la consciència del seu físic demacrat: la vida excavant signes de mort.
Essent un motiu omnipresent en la tradició pictòrica que arriba fins els nostres dies, hi ha moltes altres calaveres (les “catrinas” de Frida Kahlo arrelades en la tradició mexicana tant procliu al “culte als morts” com a la crítica social; els cranis de Jean-Michel Basquiat que, pouant de la cultura d’Haití del seu pare, semblen vivents de tant acolorits) a les quals podria i deuria fer referència. Però sí he fet memòria de només uns exemples és a propòsit d’una Natura morta amb calavera anònima que podria datar-se a finals d’un segle, el XIX, que va començar amb el Romanticisme que tenia tant present la mort i les calaveres.
Una calavera sense visibilitat que és una nota, si ho arriba a ser, al marge de la història de la pintura, però que s’inscriu plenament dins de la seva tradició. Una calavera sense mandíbula que es manté dreta en una superfície vermella amb un fons negre. Una calavera amb dos elements afegits que, amb una connotació diversa i potser fins i tot antagònica, reclamen l’atenció: un mussol a sobre i un punyal de mànec negre que, ni que sigui de manera simbòlica, ha sigut capaç de travessar la duresa d’un crani i que potser hi és per donar la pista d’un assassinat que convida a pensar en la literatura popular de fulletons i novel·les de crims. Però també hi ha el mussol que, amb els seus ulls oberts i rodons, té un component simbòlic ambigu: tant la clarividència com la foscor. Hegel ho va recordar: el “mussol de Minerva” (deessa de la saviesa) apareix al crepuscle, al final del dia, de la mateixa manera que la Filosofia, arribant sempre tard, comença després de la vida i un cop passats els fets. Potser el mussol d’aquesta pintura encara està intentant descobrir qui va cometre el crim.
Imma Merino Serrat
Octubre 2019
