Inaugurada l’exposició “Artigau. Cròniques d’una realitat 1965-1977”

Girona, 27 de març de 2020

El Museu d’Art de Girona revisiona els any pop a Catalunya amb una mostra dedicada a Francesc Artigau

 

El Museu d’Art de Girona va inaugurar dissabte 27 de març la proposta expositiva « Cròniques d’una realitat, 1965-1977». Un repàs per la primera etapa de la prolífica trajectòria de més de cinquanta anys de Francesc Artigau, un dels màxims representants al nostre país de la nova figuració. A l’acte van assistir el propi artista, el comissari Sergi Plans, i Josep Manel Rueda, director de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural

El projecte expositiu esdevé una oportunitat única de presentar una revisió d’un període cabdal d’Artigau, acompanyats del mateix artista. Artigau desenvolupa, amb l’entorn quotidià i la realitat immediata com a font d’inspiració, una pintura sovint marcada per la denúncia social i política, i la crítica a la incipient societat de consum d’aquella Espanya tardofranquista

El Museu d’Art de Girona respon així al seu objectiu de recuperar i revisar uns moviments i artistes catalans, els dels seixanta, setanta i vuitanta, que en els darrers temps no sempre han estat presents en les produccions expositives de molts museus i en les seves polítiques d’adquisicions.

____________________________

Francesc Artigau (Barcelona, 1940) és un dels màxims representants al nostre país de la nova figuració que, a mitjans dels anys seixanta, desafia l’hegemonia de l’informalisme, que havia estat capitalitzat per la propaganda del govern franquista com a símbol d’una modernitat espanyola integrada en les tendències internacionals. Amb una figuració que reprèn l’entorn quotidià i la realitat immediata com a font d’inspiració, desenvolupa una pintura sovint marcada per la denúncia social i política, i la crítica a la incipient societat de consum d’aquella Espanya tardofranquista que, després dels anys grisos de la postguerra, s’acabava d’incorporar al benestar econòmic amb el desarrollismo, però continuava mancada dels principis bàsics de llibertat.

Artigau centra la seva mirada en les noves oligarquies que sostenen i alhora es beneficien del règim, els nous ídols sorgits dels mass media, fets internacionals coetanis —com les revoltes del Maig francès—, la problemàtica de l’home en la societat de l’espectacle i la seva alienació o l’impacte dels residus en el medi ambient, entre altres qüestions. Temes que, en molts casos, continuen plenament vigents.

L’exposició no té la voluntat de ser una mostra antològica de Francesc Artigau, sinó que repassa la primera etapa d’una prolífica trajectòria de més de cinquanta anys, el període comprès entre la seva primera exposició en una galeria comercial, el 1965, i les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol, l’any 1977. Aquest fet marca un punt d’inflexió de l’efervescència de la cultura militant durant el procés de restitució democràtica, moment en què Artigau, després d’abandonar progressivament la utilització de les imatges dels mass media, retorna als quaderns de dibuix i reprèn la pintura del natural, i dona pas a un treball menys compromès i incisiu, més hedonista, amb un clar predomini del dibuix i el color.

El títol de l’exposició, «Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977», pica l’ullet, voluntàriament, al de la històrica mostra celebrada al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears el juny del 1965, «Crònica de la realitat», que s’ha considerat un punt d’inflexió en l’art del moment, un primer intent de comunicar vida i pintura a través del real, com es definiria a l’època.

L’exposició que es presenta ara s’havia d’inaugurar fa un any, coincidint amb el vuitantè aniversari de l’artista, però les circumstàncies de la pandèmia de la Covid-19 van obligar a posposar-la.

 

Francesc Artigau Seguí

 

Pintor, dibuixant i gravador, Francesc Artigau neix a Barcelona el 1940 en el si d’una família d’artesans vinculada al món del teatre, de l’atrezzo teatral. Amb catorze anys s’incorpora a treballar al negoci familiar, un entorn que el marcarà en l’hàbit i el gust per les formes artesanals i la utilització dels pigments. Al mateix temps comença a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis secció IV al barri d’Hostafrancs (1954- 1958), on rep classes de dibuix, modelat i història de l’art amb el professor F. P. Verrié, que l’influiran per sempre. També freqüenta el taller del pintor postimpressionista Joaquim Asensio Mariné al carrer Sant Pere Més Baix. El 1958 ingressa a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a la plaça de la Verònica, (1958-1963), on aprofundeix en els estudis d’anatomia, perspectiva, apunts del natural, i mostra una evident estima per l’ofici de la pintura; coincideix amb destacats professors com Miquel Farré o Rafael Santos Torroella, del que rebrà influències duradores. Completa la seva formació als tallers oberts del Cercle Artístic de Sant Lluc.

El febrer del 1965 fa la seva primera exposició individual en una galeria comercial, la galeria Belarte, amb una excel·lent acceptació per part de la crítica, i un any després, la seva exposició a la galeria René Metras de Barcelona marca el pas a un novíssim realisme d’una clara denúncia social, amb una pintura desimbolta i dominada per un color viu i vibrant, en la que recrea escenes d’oci d’una societat que s’acabava d’incorporar al benestar econòmic després dels anys grisos de la postguerra.

A principis dels anys setanta Artigau retrata la problemàtica de l’home en la societat de consum i l’impacte dels residus en l’ecologia; la seva pintura polsa aspectes de la realitat i fustiga la predominant actitud d’aparences i puritanisme social de l’època, a la vegada que s’oposa als extensos mitjans d’alienació de masses. A partir de mitjans anys setanta abandona paulatinament la utilització de les imatges dels mass media per retornar als quaderns de dibuix i reprendre la pintura del natural, fet que donarà pas a una figuració menys agressiva. En aquests anys predominarà els temes de l’interior de l’estudi amb model.

Alliberat de la càrrega sociopolítica del moment, com molts altres artistes que havien estat implicats èticament amb la seva obra, a finals dels anys setanta es decanta ja del tot cap una figuració amb imatges més càlides, més líriques, amb rostres familiars, llocs i arquitectures dels seus itineraris vitals, records de viatges, referències literàries i testimonis culturals, que definiran la seva obra fins a l’actualitat.

L’exposició «Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977» que ara presenta el Museu d’Art de Girona i que es complementa amb la publicació d’un catàleg, proposa un viatge d’anada i tornada als anys seixanta i setanta, que ens resulten molt propers. L’ observació àcida de la societat d’aleshores, els subterfugis per superar la manca de llibertat d’expressió, la denúncia de l’alienació provocada pels mitjans de comunicació o de les conseqüències derivades del consumisme i de la seva afectació en el medi ambient, fan evident que els més de cinquanta anys passats no han servit de gaire. Avui continuen creixent les diferències entre els rics i els pobres, imperen les censures, el consumisme, el paper aclaparador dels mass media i les noves xarxes socials, i la crisi mediambiental ja és imparable. I, igual que aleshores, o potser més encara, fan falta les mirades crítiques des de la cultura.

 

La recuperació de moviments i artistes catalans dels anys 60, 70 i 80

L’any 2004 el Museu d’Art de Girona va proposar una primera —gairebé pionera— mirada cap als artistes i les obres catalanes que entroncaven amb l’estètica pop i els nous realismes dels seixanta i setanta. «El llegat del pop art a Catalunya», títol de la mostra comissariada per Antoni Álvarez de Arana, compilava una seixantena d’obres de disseny, còmic, pintura, escultura i instal·lacions. Una tria no exhaustiva però sí representativa del que s’ha anomenat el pop art català; i, entre elles, dues obres de Francesc Artigau que retornen ara a Girona.

En el catàleg de la mostra del 2004 ja es constatava la poca atenció que en el circuit expositiu català havien rebut aquestes manifestacions artístiques que presentaven acolorides i trencadores visions crítiques de la realitat i que connectaven amb l’estètica del pop art internacional. Han passat els anys i encara queda molt per fer. La llista d’exposicions i revisions d’aquest període, els seixanta i setanta, s’ha centrat en excés en les lectures de les abstraccions i conceptualismes, erigits com a arts de referència del moment.

La proposta expositiva dedicada a Francesc Artigau, i comissariada per l’historiador de l’art Sergi Plans, encaixa plenament en una de les línies expositives del Museu d’Art: la de recuperar i revisar, també, uns moviments i artistes catalans que en els darrers temps no han trobat sempre els espais de difusió —els seixanta, setanta i vuitanta han estat oblidats de manera recurrent, fins avui, en les produccions expositives de molts museus i en les seves polítiques d’adquisicions—.

També permet continuar fent evident la voluntat del museu d’arribar més enllà del discurs de la seva exposició permanent, i de posicionar-se com un museu d’art modern i contemporani a Girona. I encara, en aquest cas concret, perquè entroncava amb aquella primera mostra del museu gironí que anys abans ja havia apostat pels corrents més al marge del que semblava l’interès general. A més a més, l’oportunitat era única: presentar una revisió d’un període cabdal d’un artista acompanyats del mateix artista.