Inaugurada l’exposició «Postectura. La contrucció del demà»

Dissabte 21 de maig de 2022 s’ha inaugurat l’exposició «Postectura. La construcció del demà», una producció del Museu d’Art de Girona, comissariada per Bernat Puigdollers. Es tracta de la primera mostra dedicada al grup creat, l’any 1950, per Esther Boix, Ricard Creus, Joaquim Datsira, Josep Martí Sabé, Josep M. Subirachs i Francesc Torres Monsó.

L’acte ha comptat amb els parlaments de Sònia Fernàndez, directora de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural; Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona i Bernat Puigdollers, comissari. I l’assistència de Mercè Vallverdú, artista; Pilarín Bayés, il·lustradora; Judit Subirachs, filla de l’artista J.M. Subirachs; Susanna Datsira, filla de l’artista Joaquim Datsira; Mn. Joan Naspleda, delegat de patrimoni del Bisbat de Girona, Carme Sais, cap de Servei de Patrimoni Cultural, Museus i Arts Visuals de l’Ajuntament de Girona i Albina Varés, vocal de la Junta de l’Associació d’Amics del Museu d’Art de Girona.

«Postectura. La contrucció del demà» s’endinsa en els orígens artístics del grup, però també en el context artístic i social que van viure, i ofereix una mirada al detall d’un dels moments més oblidats de l’art català contemporani. L’exposició presenta més d’un centenar d’obres entre escultures, pintures i dibuixos, la majoria procedents de col·leccions privades i algunes d’elles mai exposades.

 ___________

Nota de premsa

El dia 11 de març de 1950, les Galeries Laietanes de Barcelona van inaugurar la primera i última exposició de Postectura, un grup format per sis joves artistes: els pintors Joaquim Datsira, Esther Boix i Ricard Creus i els escultors Josep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó  i Josep Martí Sabé. S’havien conegut a l’Escola Llotja de Barcelona i els va unir un esperit comú de modernitat i unes ganes irrefrenables de sacsejar el panorama artístic català.

Llavors les principals institucions artístiques del país estaven controlades directament pel règim de Franco i, en conseqüència, defensaven opcions plàstiques d’acord amb els interessos polítics del franquisme. Així doncs, els principals museus del país defensaven sobretot l’obra d’autors lligats al classicisme o a l’academicisme, de la mateixa manera que ho feien la majoria de galeries i, per descomptat, els principals centres d’ensenyament com la mateixa escola de la Llotja. En aquest context, les noves generacions d’artistes formats plenament durant els anys de postguerra van voler trencar amb el nou ordre establert i trobar noves vies d’expressió. Molt d’ells ho farien en grup.

Al llarg dels anys quaranta i fins ben entrats als anys cinquanta, van ser nombroses les agrupacions de joves artistes amb voluntat de canvi. Algunes iniciatives grupals van ser més genèriques, com El Cercle Maillol, emparat per l’Institut Francès, o Els Salons d’Octubre, possibles gràcies al mecenatge del matrimoni Imbert; totes dues empreses tenien com objectiu donar als joves artistes amplitud de mires i coneixement de l’art d’avantguarda i una plataforma – els salons – on donar-se a conèixer. Però més enllà d’aquestes iniciatives, van aparèixer petits grups que, cadascú a la seva manera i amb major o menor grau d’incidència, van obrir camí i aportar nova llum en uns anys culturalment molt foscos. El més conegut és possiblement el grup Dau al Set però la llista és llarga: Betepocs, Els Blaus, Els Vuit, Flamma, el grup Taüll, o Postectura.

El grup Postectura va defensar llavors una pintura centrada en allò que hi ha més enllà (Post) de la pell, del tacte (tectura). Però com la resta de grups de la postguerra, no treballaven per interessos individuals sinó amb anhels col·lectius. Treballaven per crear un nou ambient artístic més lliure i modern, treballaven per al demà. Tots els seus integrants maldaren per renovar les arts plàstiques del país i van acabar desenvolupant, cadascú en el seu àmbit i en el seu territori, carreres artístiques rellevants.

Joaquim Datsira i Prunés (Barcelona, 1925 – 1972), va ser dels primers en adoptar opcions estètiques d’avantguarda. Va tenir una trajectòria intensa – amb una pintura que va evolucionar des d’un mediterranisme postimpressionista a un surrealisme i finalment una abstracció geomètrica –, truncada per una mort prematura.

Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1926 – 2014), acabaria essent la figura d’abast més internacional del grup, amb una obra primerenca de caire expressionista, una etapa d’experimentació abstracta i finalment un retorn a la figuració; al llarg de la seva dilatada trajectòria va dur a terme nombroses obres públiques i durant els darrers anys es va entregar a la realització del conjunt escultòric de la Sagrada Família de Barcelona.

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922 – 2015), artista atípic entre els de la seva generació, es va iniciar amb una escultura hereva del noucentisme que va derivar cap a un expressionisme dut a l’extrem; durant la dècada dels setanta, la seva obra va fer un gir diametral cap a una obra molt influïda per l’art pop i carregada de crítica política i social, i finalment la seva producció va derivar cap a un territori conceptual insòlit i rellevant.

Josep Martí Sabé (Santa Coloma de Farners, 1915 – Riudarenes, 2006) va ser el més fidel als seus orígens, amb una obra escultòrica, geometritzant i essencial, sempre figurativa; va tenir un paper destacat en el procés de renovació de l’art sacre i va contribuir a la renovació de l’escultura catalana de postguerra.

Esther Boix i Pons (Llers 1927 – Anglès, 2014), l’única dona del grup, va saber obrir-se camí en un entorn difícil per a les dones; la seva obra primerenca, carregada de dramatisme, va derivar cap a una obra de gran intensitat fortament influïda per l’art pop i que, amb els anys, es va tornar progressivament més lírica.

Ricard Creus i Marzo (Barcelona, 1928 – Anglès, 2021) va abandonar la pintura poc després per dedicar-se a la creació literària, àmbit en qual va obtenir nombrosos reconeixements.

«Postectura. La construcció del demà» permet descobrir els inicis de tots ells, amb obres poc conegudes i algunes de mai exposades, procedents la majoria de col·leccions privades o llegats familiars. Amb l’exposició, però també, i encara més, amb els textos que es compilen en el catàleg de la mostra, es pretén posar en valor la tasca del grup i fer evident com petites accions – encara que de vegades siguin efímeres i puguin semblar ingènues – van esdevenir fites rellevants i ineludibles per comprendre el procés d’obertura que van viure les arts del nostre país durant les dècades posteriors a la guerra civil.

L’exposició, que es podrà visitar al Museu d’Art de Girona del 21 de maig a l’11 de setembre de 2022, s’acompanya de la publicació d’un catàleg bilingüe català / anglès, en què han col·laborat, a banda del propi comissari, Bernat Puigdollers, Glòria Bosch, Francesc Parcerisas, Susanna Portell, Susanna Rafart, Albert Rovira i Judit Subirachs.