Microhistòria 4: Eterna melodia

Aquest estiu, el Museu s’omple d’art i d’històries! Cada setmana, descobrim un trosset de la il·lustració que ha fet Gemma Terol pel Museu i la petita història que ens ha inspirat.

Eterna melodia

Un nen, d’uns sis anys, va començar a cantar fluixet, com solia fer quan estava molt concentrat en allò que li importava. La melodia, però, sonava una mica diferent a les altres, i el seu pare se’l va mirar estranyat, com si li fos familiar.

La seva germana petita, que s’arrossegava de quatre grapes, es va aturar de cop, es va asseure i va començar a picar de mans, seguint el ritme amb entusiasme i fent ressonar les sales del Museu.

–Què està passant? –va preguntar el pare, desconcertat.

Cap dels dos infants li va contestar. Continuaven cantant i picant de mans, cada cop més i més fort, com capturats per una força llunyana.

–Silenci! –deia el pare–. En els museus no es pot cantar. Prou!

Però ells seguien, i seguien. Nerviós, el pare els va agafar a coll i els va dur cap a la sala següent, on hi havia la Lleona, disposat a endur-se’ls a fora si no s’aturaven.

Mentrestant, els infants continuaven entonant la mateixa cançó: aquella que els monjos pintats a la biga de Sant Miquel de Cruïlles, desplegada davant la seva mirada, havien cantat feia gairebé 800 anys, en un eco que travessava els segles i feia vibrar les parets del Museu d’Art.