Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977

Francesc Artigau (Barcelona, 1940) és un dels màxims representants de la nova figuració a Catalunya que, a mitjans anys seixanta, desafia l’hegemonia de l’informalisme al tornar a agafar l’entorn quotidià i la realitat immediata com a font d’inspiració i desenvolupar una figuració marcada per la denúncia social i política, així com una critica a la incipient societat de consum d’aquella Espanya tardofranquista que amb el desarrollisme s’acabava d’incorporar al benestar econòmic, després dels anys grisos de la postguerra, però que romania mancada dels principis bàsics de llibertat.

Ara, amb motiu del 80è aniversari de l’artista, l’exposició repassa la primera etapa d’una prolífica trajectòria artística de més de cinquanta anys, el període comprés entre la seva primera exposició en una galeria comercial, el 1965, i les primeres eleccions democràtiques, el 1977.

Francesc Artigau, Consumidora protegida (1971)

Francesc Artigau (Barcelona, 1940) és un dels màxims representants al nostre país de la nova figuració que, a mitjans dels anys seixanta, desafia l’hegemonia de l’informalisme, que havia estat capitalitzat per la propaganda del govern franquista com a símbol d’una modernitat espanyola integrada en les tendències internacionals. Amb una figuració que reprèn l’entorn quotidià i la realitat immediata com a font d’inspiració, desenvolupa una pintura sovint marcada per la denúncia social i política, i la crítica a la incipient societat de consum d’aquella Espanya tardofranquista que, després dels anys grisos de la postguerra, s’acabava d’incorporar al benestar econòmic amb el desarrollismo, però continuava mancada dels principis bàsics de llibertat. Artigau centra la seva mirada en les noves oligarquies que sostenen i alhora es beneficien del règim, els nous ídols sorgits dels mass media, fets internacionals coetanis —com les revoltes del Maig francès—, la problemàtica de l’home en la societat de l’espectacle i la seva alienació o l’impacte dels residus en el medi ambient, entre altres qüestions. Temes que, en molts casos, continuen plenament vigents.

Com bé va dir Rafael Santos Torroella des de la seva tribuna a El Noticiero Universal, amb motiu de la segona exposició individual de l’artista a la Galeria René Metras, el 1969, «Artigau podría colocarse entre los pintores de crítica social que tanto proliferan hoy. Pero tiene más de cronista irónico que de crítico panfletario» (22 d’octubre del 1969).

L’exposició «Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977» repassa la primera etapa d’una prolífica trajectòria de més de cinquanta anys, el període comprès entre la seva primera exposició en una galeria comercial, el 1965, i les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol, l’any 1977. Aquest fet marca un punt d’inflexió de l’efervescència de la cultura militant durant el procés de restitució democràtica, moment en què Artigau, després d’abandonar progressivament la utilització de les imatges dels mass media, retorna als quaderns de dibuix i reprèn la pintura del natural, i dona pas a un treball menys compromès i incisiu, més hedonista, amb un clar predomini del dibuix i el color.

 Sergi Plans

Comissari de l’exposició

Francesc Artigau al seu estudi (1966)

Pintor, dibuixant i gravador, Francesc Artigau Seguí neix a Barcelona el 1940 en el si d’una família d’artesans vinculada al món del teatre, de l’atrezzo teatral. Amb catorze anys s’incorpora a treballar al negoci familiar, un entorn que el marcarà en l’hàbit i el gust per les formes artesanals i la utilització dels pigments. Al mateix temps comença a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis secció IV al barri d’Hostafrancs (1954- 1958), on rep classes de dibuix, modelat i història de l’art amb el professor F. P. Verrié, que l’influiran per sempre. També freqüenta el taller del pintor postimpressionista Joaquim Asensio Mariné al carrer Sant Pere Més Baix. El 1958 ingressa a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a la plaça de la Verònica, (1958-1963), on aprofundeix en els estudis d’anatomia, perspectiva, apunts del natural, i mostra una evident estima per l’ofici de la pintura; coincideix amb destacats professors com Miquel Farré o Rafael Santos Torroella, del que rebrà influències duradores. Completa la seva formació als tallers oberts del Cercle Artístic de Sant Lluc.

El febrer del 1965 fa la seva primera exposició individual en una galeria comercial, la galeria Belarte, amb una excel·lent acceptació per part de la crítica, i un any després, la seva exposició a la galeria René Metras de Barcelona marca el pas a un novíssim realisme d’una clara denúncia social, amb una pintura desimbolta i dominada per un color viu i vibrant, en la que recrea escenes d’oci d’una societat que s’acabava d’incorporar al benestar econòmic després dels anys grisos de la postguerra.

A principis dels anys setanta Artigau retrata la problemàtica de l’home en la societat de consum i l’impacte dels residus en l’ecologia; la seva pintura polsa aspectes de la realitat i fustiga la predominant actitud d’aparences i puritanisme social de l’època, a la vegada que s’oposa als extensos mitjans d’alienació de masses. A partir de mitjans anys setanta abandona paulatinament la utilització de les imatges dels mass media per retornar als quaderns de dibuix i reprendre la pintura del natural, fet que donarà pas a una figuració menys agressiva. En aquests anys predominarà els temes de l’interior de l’estudi amb model.

Alliberat de la càrrega sociopolítica del moment, com molts altres artistes que havien estat implicats èticament amb la seva obra, a finals dels anys setanta es decanta ja del tot cap una figuració amb imatges més càlides, més líriques, amb rostres familiars, llocs i arquitectures dels seus itineraris vitals, records de viatges, referències literàries i testimonis culturals, que definiran la seva obra fins a l’actualitat.

Artigau entén el món com una escena paisatgística digna de contemplació, en la qual el pintor aboca tots els coneixements que té de la pintura. Per a ell la realitat mai és banal. Un dels seus valors és, precisament, atorgar una dimensió plàstica a la normalitat i destacar la doble dimensió -usual i alhora insòlita- de la vida quotidiana. La seva pintura és fruit de la unió indissoluble de memòria i experiència. Admirador de Piero della Francesca i de Matisse, sota una pinzellada vigorosa i d’intens cromatisme, juga amb perspectives i efectes il·lusionistes en el tractament de temes eterns com la figura femenina o la model i el taller de l’artista.

El fonament de la pintura d’Artigau és el dibuix, racional, categòric, pròxim a la idea. El dibuix és per Artigau el primer recurs expressiu i compositiu i és per aquesta raó que, segur de la seva aptitud pel dibuix va a la recerca del color, amb el qual investiga, cerca, indaga els mòduls més adequats d’unificar la contrarietat dels caràcters reflexiu i intuïtiu, de la línia i el color.

ANTONI MARÍ (Fragment de la presentació de l’exposició  «Cercant l’ombra» a la Sala Parés el 2006)

Ha realitzat més de 70 exposicions personals i ha participat en nombroses mostres col·lectives i de grup. Ha treballat principalment amb les galeries:  Belarte, René Metras, Adrià, Trece, Sala Parés, Círculo del Arte i Galeria Alejandro Sales.

A més de la seva faceta artística, ha exercit de professor de dibuix a l’escola Eina de Barcelona (1975-2010) i de pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1989-2005).

Treballa al seu taller del carrer Sant Pere Més Baix des del 1966.

La seva obra està present a importants col·leccions publiques i privades de l’Estat:

• Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla
• Centro de Arte Contemporáneo, Las Palmas de Gran Canaria
• Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona
• Col·lecció “La Caixa”. Art Contemporani
• Fundació Carmen i Lluis Bassat, Mataró
• Fundació EINA, Barcelona
• Macba, Barcelona
• Mnac, Barcelona
• Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid
• Museu Can Framis. Col·lecció privada Fundació Vila Casas, Barcelona

L’exposició es complementa amb l’edició d’un catàleg bilingüe (català-anglès), que compta amb una presentació per part de Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona; i articles de Sergi Plans, comissari; Manuel Vázquez Montalbán, Julià Guillamon i Mar Saiz.

El catàleg recull les obres exposades així com la relació d’exposicions de Francesc Artigau durant el període 1963-1977.

Disponible a la venda a la botiga del Museu d’Art i també en línia a la llibreria de la Generalitat de Catalunya.