Modest Urgell, més enllà de l’horitzó
Comissariat de l’exposició: Miquel Àngel Codes.
Dates: del 19 de desembre de 2019 al 24 de maig de 2020. Prorrogada fins el 27 de setembre de 2020
Inauguració: dijous 19 de desembre, a les 18 h
Lloc: Àmbit 3 del Museu d’Art de Girona
Modest Urgell (1839-1919) va ser un dels pintors amb més èxit a finals del segle XIX i principis del XX. Va exposar assíduament, d’ençà dels anys 1870, en exposicions nacionals (Barcelona, Olot, Girona o les Nacionals de Belles Arts de Madrid) i internacionals (a París, Munic, Brussel·les, Berlín, Chicago o Filadèlfia). Va guanyar fama i reconeixement i va saber impulsar i mantenir una sòlida carrera, fent del seu art un mitjà de vida.
Admirat i criticat intensament, la seva obra es va mantenir en una temàtica constant: marines, carrers de poble, ermites i cementiris, paisatges desolats, ruïnes, bruixes, ratpenats, capvespres, quietud i solitud. Amb tot, la seva pintura va anar evolucionant des d’escenes costumistes cap a evocadors paisatges imbuïts de llum crepuscular, dels quals va acabar fent versions i variacions.
Aquesta reiteració li va valdre el qualificatiu de pintar «més del mateix» o «el de sempre», que Urgell va justificar com una cerca constant per pintar el paisatge definitiu: «per no haver encara realitzat el de sempre tal com jo voldria, tal com ho somio».
Coincidint amb el centenari de la seva mort, la Generalitat de Catalunya celebra l’Any Modest Urgell, amb la voluntat de recuperar i difondre la figura de l’artista. Aquesta exposició hi vol contribuir posant en relleu totes les cares d’Urgell, més enllà dels seus horitzons crepusculars: la de l’etern nòmada que es plantà a París dècades abans que ho fessin els modernistes, la de l’artista irreverent, la del pintor d’èxit comercial, la del dramaturg frustrat i, sobretot, la del mestre inspirador de joves artistes i pintor admirat, entre d’altres, per Joan Miró, Salvador Dalí o Joan Hernández Pijuan.
Francesc Serra, Modest Urgell, dret a seu taller (detall) (1903). Arxiu Fotogràfic de Barcelona
—————————————
Urgells
Modest Urgell va néixer a Barcelona el 13 de juny del 1839, quan encara faltaven quinze anys perquè es comencessin a enderrocar les muralles de la ciutat. De classe benestant, ben aviat mostrà una forta inclinació cap a les arts, especialment el teatre i la pintura, a la qual, finalment, es va dedicar.
Va estudiar a l’Escola de Llotja de Barcelona i, sota el mestratge del pintor Ramon Martí Alsina, es va iniciar en una pintura de caràcter realista. Es va casar amb la també pintora Eleonor Carreras Torrescasana (1843-1907), amb qui va compartir professió i exposicions durant els primers anys de matrimoni i de la qual es coneix molt poc i no es conserva cap obra. Van tenir un fill, Ricardo Urgell (1873-1924), que també s’acabaria dedicant a la pintura amb notable èxit, si bé amb una temàtica ben diferent de la del pare, i una filla, Modesta, de la qual se sap que exposà així mateix —juntament amb el pare i el germà— el 1896 a Barcelona.
«Sortint una tarde del jardí del general, me pará una gitana, negra com la nit y ab bons modes, “Oye rezalao” me va dir, “que te voy á decir la Buena-Ventura. Tú subirás, hermoso, y tú llegarás” y… “vivirás de una hora, y esa hora será el atardecer”. […] Aquella nit vaig somniar la gitaneta i la Bona-Ventura… Y no solsament aquella nit sino l’altre… i l’altre […]. Han pasat LX anys, mes de mitg segla. Encara recordo aquella gitaneta […]. Totas las nits, somnian ó no, sento la veu de la gitaneta “Ya lo ves, hermoso, se cumplió mi profesía.»
Urgell, M. [Katúful] La gitaneta o memòries d’un Katúful, 1918.
L’actual districte de Ciutat Vella de Barcelona va ser el lloc on Modest Urgell va créixer i on va tenir els primers contactes amb l’art i amb el teatre, la seva altra gran passió. Anys després, el 1908, Urgell va participar en el concurs de dibuixos organitzat per l’Ajuntament de Barcelona sobre l’obertura de la Via Laietana, i resultà guanyador en la categoria de «dibuixos acolorits».
El 1894, Urgell va entrar a Llotja com a professor de Paisatge, i el 1895 en va obtenir la plaça. Anys abans, després de viure en diverses localitats, havia tornat definitivament a Barcelona, on instal·là el seu taller al número 22 del carrer de Padilla —actualment Aulèstia i Pijoan—, a la vila de Gràcia i molt a prop de la plaça de Lesseps. El compartí amb el seu fill Ricardo, que també fou pintor, però amb un estil i una temàtica totalment diferents (se centrà principalment en el món de l’espectacle). Des d’aquest taller, a l’estiu del 1909, Modest Urgell va veure i viure els fets de la Setmana Tràgica, que li van causar una forta impressió. Temps després dedicaria un curt relat, acompanyat de dibuixos, als esdeveniments d’aquells dies convulsos.
Modest Urgell. Carrer de Fivaller (Barcelona) 1873. Oli sobre tela. 74 x 43 cm. Aportació de la Diputació de Barcelona, 1906. MNAC 010738. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona
Ricardo Urgell, Plaça de Lesseps de nit (església dels Josepets) 1908. Oli sobre tela. 95 x 88 cm. Col·lecció Miquel Codes i Antonia Luna
«Última de julio de 1909. […] La plaza Lesseps y calle Mayor presentaban un aspecto siniestro. Cerradas tiendas y portales, rotos faroles, barricadas en las bocacalles […]. Poco antes de la media noche del 29, oíanse desde los “Josepets” de Gracia, vagos y lejanos rumores, luego gritos, amenazas, blasfemias, voces de fuego, descargas, lamentos y maldiciones, luego… nada.»
Urgell, M. (1913) El murciélago. Memorias de una patum, Barcelona: L’Avenç
De Barcelona a Girona
Els inicis de Modest Urgell no van ser fàcils. La seva obra no tenia el favor de l’acadèmia i li costava obrir-se camí a la capital catalana. Acabat de casar amb Eleonor Carreras, el matrimoni es va traslladar a viure a Girona, la ciutat on, anys després, declararia haver passat els anys més tranquils de la seva vida, malgrat les penúries econòmiques. No estan clars ni l’any d’arribada ni el de partença, però va ser una estada llarga, situada entre les dècades de 1860 i 1870.
A Girona, sota el pseudònim de Katúful, Urgell es va dedicar a dibuixar auques per encàrrec, a donar classes de dibuix i a recórrer i pintar els pobles dels voltants. Llavors va arribar el primer reconeixement, el 1864, amb una menció d’honor especial a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per l’obra Costes de Catalunya. I, tot seguit, els viatges a París, que acabarien essent determinants en la seva carrera.
«Els anys més tranquils de la meva vida son, potser, els que vaig passar á Girona, en aquell tercer pis del carrer de la Forsa; ab el cap ple d’ilusions y sense un ral á la butxaca. Encara’m sembla que’l veig aquell quarto, ahont me tancava de sol á sol pera pintar, escriure, fumar, descansar á ratos y somniar á tota hora, sobre tot cap al vespre, quan el sol, ponentse darrera’ls arbres sechs de la Devesa, deixava á mitja llum las montanyas llunyanas.»
Urgell, M. «El panell», Joventut (2 de gener de 1902)
Modest Urgel, Costes de Catalunya (1864). Oli sobre tela · 75 x 159 cm. Museu d’Art de Girona. Núm. reg. 251.760. Dipòsit Museo Nacional del Prado
Amb aquesta obra, Modest Urgell guanyà una menció honorífica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid del 1864, la primera de la setantena d’exposicions on sabem que participà. El guardó va significar l’inici d’un canvi de rumb en el reconeixement de l’artista. L’obra, avui propietat del Museo Nacional del Prado, va ser adquirida el mes de febrer del 1865 per l’Estat i dipositada al Museu de Girona el 1876.
El nomadisme
Modest Urgell va canviar nombroses vegades de residència. Va viure temporalment a Barcelona, a Girona, a París, a Tolosa de Llenguadoc, a Tarragona o a Arenys de Mar i va recórrer bona part de la geografia catalana cercant paisatges que l’inspiressin. El seu nomadisme i el seu romanticisme isolat i contradictori, més el seu tarannà vital, trencaven la imatge d’un artista convencional.
Francisco Miralles, Retrat del pintor Modest Urgell (1868). Oli sobre tela. 48 x 38 cm. Col·lecció Jordi Ruiz Sanchis
Tot i que encara hi ha moltes llacunes en la biografia d’Urgell, se sap del cert que va fer diversos viatges a França. Consta que el 1862 es trobava entre els alumnes estrangers acceptats a l’École Impériale Spéciale de Dessin et de Mathématiques de París; que el 1867 presentava un paisatge hivernal a l’Exposició Universal francesa; que l’any següent Francisco Miralles el retratava al seu taller parisenc; que el 1872 exposava al Salon celebrat al Palais des Champs-Élysées, i que el 1878 —quan es va inaugurar a Catalunya la connexió ferroviària amb França— tornava a la capital gala com un dels artistes seleccionats per participar en el pavelló espanyol de l’Exposició Universal. Un cop allà —segons ell—, tractaria amb personatges de la talla del pintor Camille Corot, l’actriu Sarah Bernhardt o l’escriptor Alexandre Dumas (fill). També allà pogué veure els paisatges de Charles-François Daubigny, possiblement l’artista més afí a la seva sensibilitat.
A més de París, Urgell va ser un dels primers artistes a anar a pintar la localitat balneària de Berck, que, situada prop del pas de Calais, s’acabaria convertint en lloc de pelegrinatge de nombrosos pintors, com Édouard Manet, Eugène Boudin o Ludovic-Napoléon Lepic, le Patron (l’amic de Degas considerat el propulsor d’aquesta plèiade de pintors que envaïren el poble). Urgell ho faria abans que tots ells, al llarg dels mesos d’un estiu que seria determinant en l’esdevenir de la seva pintura, marcada per paisatges d’horitzons baixos i cels carregats d’atmosferes subtils.
«Berk: las playas más cercanas de París y la marea más importante de Francia. […] Allí acuden durante el verano, aristocráticas damas y Sirenas parisiens […]. Salí el primero de junio; tres meses pasé pintando en aquellas playas y durmiendo en una barraca de pescadores lamida por el mar cuando subía la marea. Al anochecer recibía visitas de bañistas parisiens que a buen precio adquirían notas y bocetos pintados durante el día. El tres de septiembre regresaba a París con dos marinas para Gupil y seis mil francos.»
Urgell, M. (1913) El murciélago. Memorias de una patum, Barcelona: L’Avenç
Modest Urgell, Marina (Berck) (abans de 1873). Oli sobre tela · 38 x 77 cm. Museu d’Art de Girona. Núm. reg. MDG 250.360. Fons d’Art Diputació de Girona
Modest Urgell, Barques a la platja (Berck) (c. 1868-1872). Oli sobre tela · 100 x 181 cm · CTB. 2015.33 Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, Madrid
Catalunya
Des de la dècada dels seixanta i durant mig segle, Urgell no va parar de voltar per Catalunya i, puntualment, per la Península. Ho va fer abans, durant i després de la seva estada a Girona, amb només dues variables que cal tenir en compte: la intensitat —a mesura que envellia, va baixar el ritme de les sortides— i l’acomodament amb què pintava, lligat a la seva situació econòmica.
Com va deixar escrit, el seu objectiu era molt clar: pintar «aquesta Catalunya meva, petita, rónega, desmantelada, sense flors ni plantas, sense boscos ni montanyas, ni vernedas; aquesta Catalunya quieta, trista y solitaria». Aiguafreda, Albons, Amer, Arbúcies, Banyoles, Bellcaire d’Empordà, Bigues, Borgonyà, Caldetes, Campdevànol, Camprodon, Centelles, Cinc Claus, Corbera, Espinelves, Flaçà, la Granada, Gualta, Hostalric, Mata, Ocata, Olot, Pardines, Parlavà, la Pera, Peralada, Ribes, Tamarit, Torroella de Montgrí, Ultramort, Vallfogona, Viladrau, Vimbodí… foren algunes de les localitats que l’inspiraren.
Modest Urgell, Platja de l’Arrabassada (1873) (abans de). Oli sobre tela 58,7 x 148 cm. Museu d’Art de Girona. Núm, reg. 251.761. Fons d’Art Diputació de Girona
«Aquesta Catalunya meva, petita, rónega, desmantelada, sense flors ni plantas, sense boscos ni montanyas, ni vernedas; aquesta Catalunya quieta, trista y solitaria, dominant aquella línea horisontal, que tant se m’ha criticat, aquella valla y aquell xipré, aquells carrerons mal empedrats y la barca abandonada… Aixó ¡durant 45 anys!»
Urgell, M. (1905) Catalunya, Barcelona: Miquel Seguí ed.
Durant el segle XIX i part del XX, Girona va estar molt lligada a un mite: el de la resistència heroica de la ciutat en els setges del 1808 i el 1809, en el marc de la Guerra del Francès, origen de tota una literatura simplificadora dels fets que tingué un paral·lelisme en la pintura, amb quadres plens d’acció com els que van crear Ramon Martí Alsina (El gran dia de Girona, 1863-1864, seu de la Generalitat de Catalunya, Girona) i César Álvarez Dumont (El gran día de Gerona, c. 1890, Museo Nacional del Prado, Madrid). Urgell també va tocar el tema, però —en un exemple més de com anava per lliure— optà per una composició al·legòrica en la qual només apareixien les muralles i una àguila en primer terme, prescindint, doncs, de l’espectacularitat de la batalla. De fet, va pintar dues versions d’aquest tema: la que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona, datada als anys setanta, i la que es va quedar el rei Alfons XII, de dimensions molt més grans i que Urgell va crear cap al 1881, en el punt culminant de la seva carrera i quan ja no vivia a Girona.
Modest Urgell, Muralles de Girona (c. 1871) · Oli sobre tela · 67,7 x 116,5 cm. Museu d’Art de Girona. Núm. reg. 250.295. Fons d’Art Diputació de Girona
La demanda
Amb la medalla obtinguda per El toc d’oració a l’Exposición Nacional de Bellas Artes del 1876, a Madrid, l’estatus d’Urgell canvià definitivament. Les penúries d’èpoques passades quedaren enrere i la progressió material va ser vertiginosa: l’Estat i l’aleshores jove Museu Provincial de Girona li adquiriren obres; els encàrrecs de parents directes o indirectes de la família reial proliferaren; amplià el seu estudi (un cop va haver tornat definitivament a Barcelona); entrà en juntes directives d’entitats; sortí en nombroses portades; el crític Francesc Miquel i Badia el considerà el «Corot español»… El millor resum de tot aquest auge el va fer Josep Roca i Roca quan, en un article del 1891, llançà la pregunta retòrica següent: «¿Quién no conoce en Barcelona á Modesto Urgell?».
La pintura d’Urgell agradava i ell no va voler desaprofitar l’ocasió, intentant vendre el màxim que va poder, repetint-se i ajudant-se dels alumnes que tenia al taller. Fou aquest esperit comercial el que també l’animà a impulsar, el 1900, la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña. Les crítiques negatives arribaren, però Urgell en feu cas omís: s’ho prengué amb humor, començà a titular Lo de siempre algunes de les seves obres i es defensà afirmant que com a mínim havia fet una aportació, a diferència d’altres que no havien aportat res, ni «lo de siempre».
«Fa molt temps, durant una tarde d’istiu y buscant impresions pe’ls voltants de Gelida’m sorprengué la silueta d’una iglesia ab lo seu campanar y un xipré, destacantse sobre un cel de posta, trist y melancólich; la quietut interrumpuda pe’l toch de la campana, en aquell lloch solitari, convidava á la meditació; sols una rata-pinyada donava senyals de vida volatejant al entorn meu […]. Tres mesos després, un quadro, El toque de la oración, feu gran furrolla á Madrid: públich, crítichs y jurats, lo posaren als núvols, fou adquirit per l’Estat y reproduhit per pintors de casa y forasters.»
Urgell, M. (1905) Catalunya, Barcelona: Miquel Seguí ed.
L’apropiació
L’adjectiu romàntic està plenament justificat en Urgell, sobretot perquè ell s’hi sentia. Però era un romàntic contradictori que sempre navegà sol: primer, perquè quan assolí el seu estil no hi havia ningú que fes el mateix (només tingué alguna rèplica puntual en el seu amic Joaquim Vayreda o en el jove Rusiñol) i, després, perquè el món seguia canviant i ell no va voler saber-ne res.
Urgell avantposà l’emoció a la identificació, i ho va fer d’una manera tan discreta que a l’espectador només li pot arribar a tall d’intuïció. L’Urgell definitiu no posa personatges que expressin l’emoció que pretén compartir, sinó que pinta un paisatge i afegeix un lacònic «així el vaig sentir». El sublim romàntic d’Urgell té l’accepció d’il·limitat, d’anar més enllà de l’horitzó, però mai la de quelcom que desborda.
Si estar en silenci és la manera de ser un mateix o la que més s’hi acosta, el paisatge més simple, el més buit, el més silenciós hauria de ser el que permet «escoltar» millor el pintor. Urgell buidà i simplificà els paisatges de què s’apropiava sistemàticament, però com a home nascut el 1839, en aquest procés tenia uns límits. Serien els artistes de generacions posteriors, com el seu alumne Joan Miró, els qui trencarien totes les barreres.
Modest Urgell, El Pedregal (c. 1895). Oli sobre tela · 155 x 300 cm. Col·lecció Ricardo Urgell Martí
«Jo no trech fotografias, ni retrato, ni copio del natural; interpreto sugestionat per la primera impresió, y
per aixó, terra, mar, cel, camps y pedregals, platjas y marinas, xiprés, pobles y carrerons y ocas y canalla,
resultan y resultarán sempre, als ulls del públich, “lo de siempre”.»Urgell, M. (1905) Catalunya, Barcelona: Miquel Seguí ed.
L’Any Modest Urgell, una oportunitat per (re)descobrir l’artista
L’Any Urgell, declarat amb motiu del centenari de la mort de l’artista Modest Urgell i Inglada (Barcelona,1839 – 1919) pretén rememorar un dels pintors més reconeguts a casa nostra però, paradoxalment, també un dels menys estudiats en profunditat. Alhora vol fer recuperar i difondre la figura de l’artista, treure a la llum els passatges més desconeguts de la seva vida i obra i, sobretot, despertar l’interès per a la seva descoberta i, tant de bo, recerca i estudi.
Fins el moment, a banda de l’exposició del Museu d’Art de Girona que ara es presenta, s’hi ha sumat altres iniciatives impulsades des del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Badalona i properament també el Museu de Solsona, que han presentat les obres de Urgell que conserven en els seus fons en col·lecció.
