Postectura. La construcció del demà

Els anys del franquisme foren, en molts aspectes, uns anys foscos i difícils. També en el camp de les arts. Les principals institucions artístiques del país estaven controlades directament pel règim de Franco i, en conseqüència, es defensaven opcions plàstiques molt concretes, d’acord amb els interessos polítics del dictador, que defensava un retorn al passat històric nacional. Així doncs, els principals Museus del país defensaven sobretot l’obra d’autors lligats al classicisme o a l’academicisme, de la mateixa manera que ho feien la majoria de galeries i, per descomptat, els principals centres d’ensenyament. L’Escola Llotja de Barcelona, on es conegueren la majoria de membres del grup Postectura, no n’era una excepció. No és estrany, per tant, que la nova generació d’artistes formats plenament durant els anys de postguerra volguessin trencar amb el nou ordre establert i trobar noves vies d’expressió, un llenguatge que els fos propi.

És així com, al llarg dels anys quaranta i fins ben entrats als anys cinquanta, apareixen nombroses agrupacions formades per joves pintors amb voluntat de canvi. Algunes iniciatives grupals són de caire genèric i global. El Cercle Maillol, emparat per l’Insitut Francès, o Els Salons d’Octubre, possibles gràcies al mecenatge del matrimoni Imbert, en són bons exemples. Totes dues empreses tenien com objectiu donar als joves artistes allò que l’estat no els donava: amplitud de mires i coneixement de l’art d’avantguarda -gràcies a les beques de l’Institut Francès- i una plataforma –els salons- on donar-se a conèixer. Però més enllà d’aquestes iniciatives, apareixen petits grups que, cadascú a la seva manera i amb major o menor grau d’incidència, van obrint camí i aportant nova llum en uns anys culturalment molt foscos. El més conegut és possiblement el grup Dau al Set però la llista és llarga: Betepocs, Els Blaus, Els Vuit, Flamma, el grup Taüll… És així que petites accions –encara que de vegades siguin efímeres i puguin semblar ingènues- van esdevenir fites rellevants i ineludibles per comprendre el procés d’obertura que van viure les arts del nostre país durant les dècades posteriors a la guerra civil.