S’inaugura l’exposició “Feresa de silenci. Les artistes de la revista Feminal (1907-1917)”

Dissabte 22 d’octubre de 2022 s’ha inaugurat l’exposició «Feresa de silenci. Les artistes de la revista Feminal 81907-1917)», a cura de la historiadora de l’art Elina Norandi. La mostra es proposa donar a conèixer dones artistes que van treballar i/o exposar a Catalunya a primers del segle XX, en el context de la revista Feminal. Mes de 70 obres de prop d’una vintena d’artistes, així com documents i objectes procedents de museus nacionals i internacionals i de col·leccions privades, algunes d’elles mai exposades, serveixen per reflexionar sobre la memòria històrica, l’oblit i el reconeixement de les artistes.

L’acte ha comptat amb els parlaments de Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona; Elina Norandi, historiadora de l’art i comissària de la mostra, i Sònia Hernández, directora general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. I l’assistència, entre altres, de Josep Calataiud, director de serveis territorials de Cultura a Girona, i Raimonda Coll, presidenta de l’Associació d’Amics del Museu d’Art de Girona.

 ___________

Nota de premsa

El Museu d’Art de Girona ha inaugurat aquest dissabte 22 d’octubre l’exposició “Feresa de silenci. Les artistes de la revista Feminal (1907-1917). El vers que dóna títol a la mostra, «amb feresa de silenci», està manllevat d’un poema de Dolors Monserdà (1845-1919), escriptora i una de les primeres activistes socials i feministes catalanes. El poema, titulat «L’estrella», continua dient que «tot un món ple de misteri, s’aixeca d’un món que dorm». Aquesta és la intenció última de l’exposició que presenta el Museu: despertar el misteriós —per desconegut— món de les dones artistes de primers del segle xx, superar la por als silencis i afavorir els altaveus presents i futurs per anar recuperant els noms, els rostres, les obres i les trajectòries de tantes artistes silenciades al llarg del temps.

Feminal va ser la primera revista dirigida i escrita per dones que va veure la llum a Catalunya. De periodicitat mensual, es va editar a Barcelona com a suplement de La Il·lustració Catalana, de 1907 a 1917. Va ser impulsada per dones procedents de l’àmbit burgès i catòlic i es va inspirar en algunes revistes semblants que, sota la influència del sufragisme, s’editaven a les grans ciutats europees. En gairebé tots els números de la revista, les arts plàstiques hi solien ser presents, bé amb articles dedicats a exposicions d’artistes del moment, bé amb reportatges monogràfics sobre alguna d’elles.

Feminal va publicar al llarg de la seva dècada d’història fins a 74 artistes, la majoria pintores, però també hi van ser esmentades escultores, cartellistes, il·lustradores i, en menor nombre, exlibristes, esmaltadores o fotògrafes. D’aquestes, 24 eren estrangeres i la resta catalanes. De prop d’una cinquantena se’n coneix alguna cosa (un breu apunt biogràfic, alguna imatge, algunes obres), i tant sols a 13 d’elles se’ls ha dedicat algun estudi o exposició. De prop d’una quinzena, tret del seu nom i del que se’n diu a Feminal, se’n desconeix la vida i l’obra. Cent vint-i cinc anys després de l’últim número de la revista Feminal, els silencis sobre les artistes i la seva obra continuen fent feresa.

La mostra que es proposa donar a conèixer dones artistes que van treballar i/o exposar a Catalunya a primers del segle XX i valorar-ne les seves obres dins el seu context i analitzar les condicions de la pràctica artística femenina, reflexionar sobre la memòria històrica, l’oblit i el reconeixement de les dones artistes i, sobretot, obrir futures vies de recerca. “Feresa de silenci” recupera prop d’una vintena d’artistes, amb obres procedents de museus nacionals i internacionals i de col·leccions privades. En molts casos sols es treuen a la llum i s’exposen una, dues o tres obres d’unes artistes de les quals potser mai més no en se’n sabrà res. La importància, però, rau a mostrar que, malgrat tots els obstacles, cadascuna d’elles va saber crear el seu espai de llibertat per desenvolupar les seves aspiracions artístiques. Feminal va ser un d’aquests espais, en el qual es van ajudar mútuament i van trobar les forces i els suports que la societat encara no els oferia.

El silenci com a eix vertebrador de l’exposició

La mostra està dividida en tres àmbits expositius. En el primer, Silencis trencats, es desenvolupa un discurs sobre les poques artistes que surten a la publicació i que ja han estat abordades en textos i exposicions, de manera que se n’ha reconegut la feina fonamental. En el segon àmbit, Murmuris en el silenci, la narrativa de la mostra ens porta a conèixer les artistes que, per diversos motius, tenen obres poc conegudes o que gairebé no es conserven; també aquelles de qui tenim alguns treballs —textos o exposicions—, però no suficients perquè es pugui considerar que han estat estudiades a fons. Finalment, Un silenci íntim, ens endinsem en tres històries particulars, es tracta de dones amb unes obres que s’han conservat en la intimitat de les llars dels seus descendents, cosa que ha afavorit que puguem conèixer-ne un nombre més gran i mostrar-les.

Silencis trencats
Algunes artistes, poques encara, han trencat el silenci i comencen a ser reconegudes. És el cas de Lluïsa Vidal, Lola Anglada, Pepita Teixidor o Laura Albéniz. Totes elles van poder esdevenir professionals perquè, lluny de trobar obstacles o limitacions en la pròpia família, van gaudir del seu suport o simplement no es van casar i tenir fills. De joves es van poder traslladar a París, lloc imprescindible de l’art en aquell moment per continuar formant-se. La ciutat els va obrir un nou món, van poder experimentar viure soles, van guanyar seguretat personal i van introduir-se en els ambients més nous de l’art, que de ben segur van alimentar el seu talent. D’altra banda, el nombre considerable d’obres seves que s’ha conservat n’ha facilitat l’estudi i la posterior difusió.

En aquest àmbit presentem noms i obres d’unes artistes, catalanes i estrangeres, sobre les quals, si bé se’n comença a parlar, encara queda molt per investigar: Antònia Ferreras, Visitació Ubach, Maria Azcué, Elvira Malagarriga, Rafaela Sánchez Aroca, Emília Coranty, Maria Lluïsa Güell, Frederica Bonay, Flora Geraldy, Maria Oller, Juliette Wytsman, Suzanne Leloir, Clémentine-Hélène Dufau, Carme Balmas, Lluïsa Denis, Maria Rusiñol, Elisabeth Sonrel, Manolita Piña, Pilar Portella, Mercè Ventosa… Què un artista, home o dona, passi a formar part de la història de l’art després de morir depèn de la suma de molts factors que s’encreuen i retroaccionen: que hagi tingut un recorregut històric d’exposicions; que tingui una fortuna crítica; que es conservi un conjunt d’obres considerable i en bon estat en col·leccions privades, museus o fundacions i que com a mínim algunes d’aquestes estiguin exposades; que es publiquin articles i assajos sobre la seva obra i, si és possible, es disposi d’un catàleg raonat; que li siguin dedicades exposicions antològiques o col·lectives, amb les catalogacions respectives; i, a més, que tingui una bona cotització al mercat.

Cap de les artistes de Feminal va gaudir d’aquestes circumstàncies, ni tan sols abans de morir. La subordinació del gènere femení, durant segles, els va impedir, en vida i després de mortes, que aquests factors d’èxit es concatenessin feliçment en la major part dels casos. Moltes d’aquestes dones van abandonar les seves carreres en casar-se o en tenir descendència i altres es desanimaven a causa de la forta pressió que exercia sobre elles una crítica totalment misògina i plena de prejudicis, que jutjava les seves obres en relació sempre amb el seu gènere. Posteriorment tampoc no van ser tingudes en compte per la història de l’art.

Un silenci íntim
Preservar la memòria de l’artista depèn, la majoria de vegades, del fet que els seus descendents s’estimin l’art i vulguin conservar les obres; malauradament, però, no sempre és possible: els canvis de residència, el poc reconeixement de l’avantpassada o simplement la manca de recursos econòmics o d’espai han provocat que les obres acabin malvenudes o, en el pitjor dels casos, llençades a la brossa. També hi ha famílies, però, que han guardat i cuidat obres i records amb cura i estima, independentment del renom de l’artista i del seu valor al mercat. Aquestes famílies duen a terme una feina silenciosa però imprescindible que, molt sovint, no es veu recompensada amb cap ajuda ni atenció pública. I estan a l’espera que algú, des de la història de l’art, s’interessi per trencar el silenci i fer aflorar la vida i obres que han conservat. És el cas de tres artistes que, com a exemple, presentem en la mostra: Francisca Rius Sanuy, Aurora Folquer i Pilar Montaner.

L’exposició que ara es presenta és fruit de l’encàrrec de recerca realitzat fa dos anys a la historiadora de l’art Elina Norandi. La tasca de rescatar les artistes de l’oblit és ingent, i per això el Museu es va plantejar acotar el temps, un decenni, i l’espai, el de la revista, per fer tan sols un curt tram del llarg camí que encara queda per al rescabalament complet de totes elles.

L’aposta continuada del Museu d’Art de Girona per la recerca i la difusió de dones artistes

El Museu d’Art de Girona ja fa temps que aposta per la reivindicació de les artistes, bé sigui amb la participació en projectes col·lectius, com els que s’impulsen des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, bé sigui a través de recerques i exposicions concretes: com a exemples, l’exposició que l’any 2017 es va dedicar a Olga Sacharoff, també comissariada per Norandi, o la que el 2018, comissariada per Glòria Bosch i Susanna Portell, va servir per redescobrir la pintora Mela Muter. De fet, va ser justament arran d’aquesta exposició que va néixer la idea d’aprofundir en les artistes vinculades a la revista Feminal, en la qual s’havia referenciat Mela Muter i una bona colla de noms de dones artistes, catalanes i estrangeres,
de les quals se sabia, se sap encara, ben poc.