Sant Jordi 2021

Estic acabant de pintar un quadre a l’oli d’un camp de fajol que fa dies que m’agrada moltíssim. Quan he començat a pintar-lo de cop m’ha vingut una sensació, com si estigués passejant en aquest aire tan pur. El so del vent es suau, i amb aquesta olor tan bona del camp, i aquests colors tan intensos m’he distret de la meva inspiració i he començat a somniar que sóc una persona feliç passejant per aquest camp i, de cop, amb la mateixa olor m’he despertat. De sobte recordo que aquesta mateixa tarda he de portar el meu quadre a una exposició del Museu d’Art i que si no m’espavilo faré tard.

Camp de fajol
Alba Montserrat Puigdemont 4t curs
CEIP Cassia Costal. Girona

Un matí, em vaig mig despertar per un pessigolleig a la pestanya de l’ull. El vaig obrir, quina enlluernada! era un raig de sol que venia de la finestra. Després vaig sentir una veu que em va acabar de despertar. Com que era un dissabte i no hi havia escola vaig capficar-me dins el llit per continuar dormint tranquil.la. La veu era de la mare i ara deia:
– Molt bé, si et vols quedar, tu hi surts perdent!
Em vaig posar a rumiar i rumiar, però com podia oblidar-me’n! Anàvem al Museu d’Art! En un minut em vaig rentar la cara, vestir i pentinar. La mare es va sorprendre de la rapidesa amb què ho vaig fer. Després em digué:
– Sembla que no hagis anat mai al Museu d’Art.

Les vegades que hi he anat! Però mai en tinc prou! Per veure tot el museu i saber què es cada objecte no en tens prou ni amb tres hores.
Per fi! Al final vam arribar. A la sisena sala em vaig fixar en una cosa: hi havia moltes marededéus, però n’hi havia una de diferent. Era la Marededéu de Palera. Jo m’hi vaig fixar perquè em mirava rient, i li vaig preguntar:
– Com es que rius? – Ella em va dir que era una llarga historia i es va posar a “Això va passar fa molts anys, al començament del segle XV, quan el meu autor era molt pobre, però feliç. Mai va perdre l’esperança que algun dia algú li encarregaria alguna feina que el trauria de la misèria.

Un bon dia el rector de Palera li va demanar que fes una escultura d’una marededéu per a l’altar de l’església. Ell, amb una gran alegria, em va fer riallera i amb un significat moll adient:
– Hi ha gent que diu que el que tinc a la mà dreta es una bola del món, però en veritat es una poma. Una poma que significa el final de la fam d’aquell pobre home. Això vol dir que quan es passa fam es millor tenir una poma que ser l’amo de món.
Ara, sempre que passo pel seu davant, penso en el secret que em va confiar i crec que te tota la raó del món.

La Marededeu de Palera
Merce Alay Costa, 2on ESO
IES Montilivi. Girona

Com va la vida per aquí? Som les germanes Lucrecia, Pinecia, Sulecia i Algacia. Som sirenes i estem resignades a estar tota la vida en aquest maleït plafó. I per què? Doncs mireu, “xatos”, tot va comencar fa molts milions d’anys …
Damunt la terra, nomes hi havia una sola espècie, els dinosaures; era el temps en què encara no existia l’home. En un lloc molt determinat, un dinosaure va tenir una idea. Era en Ripau. La seva idea consistia a navegar i navegar per l’oceà Atlàntic per aconseguir arribar, segons ell, a un continent desconegut. Però … a nosaltres ni ens queia bé ni ens anava bé. Era un dino molt penós i a més, era un avantpassat dels enemics de la nostra àvia. L’odiàvem amb totes les forces i per això vam decidir inutilitzar-lo.

En Ripau es va enamorar bojament de nosaltres i ens va seguir. El vam portar al fons marí de les algues dolentes. Les algues dolentes eren molt amigues nostres i ens van ajudar en tot moment. El van ofegar i se’l van engolir, tot xuclant-lo cap al fons. Però … just en aquell moment passava per allà el Cigne. El Cigne era el bruixot i cap poderós de totes les aigües de l’oceà Atlàntic. Tot veient la dolenteria que havíem fet, ens va dir:
– Sou dolentes, egoistes i cruels, però sobretot molt orgulloses, nomes penseu en vosaltres i aquí teniu el vostre càstig: i zig-zag-zug, fons marí convertiu aquestes malvades en pedra i que s’estiguin tota la vida en el plafó!
Es així com ho va dir i així es va fer.

I amb el temps va néixer la raça humana, i al cap dels anys Colom va descobrir el nou continent que mes tard va anomenar Americà i que, sense la intervenci6 de les germanes, va poder ser descobert. Han passat molt segles i estem penedides del que vam fer, per això us demanen a tots:
– Si trobeu o veieu el Cigne, feu-li saber que som en aquest museu i que ens sap greu el que vam fer i ben cansades i arrugades l’estarem esperant.
Aquí ens trobaràs!

El plafó de les sirenes
Cristina Estanol Hugas, 2on. ESO
Escola Vilagran. Salt

Hi havia una vegada un ramat d’ovelles al prat. Un pagès les cuidava. Un dia va venir un senyor que es deia Pepet i va dir al pagès:
– Si em dones les teves ovelles jo et donaré una moneda d’or.
– Ni pensar-hi! -va dir el pagès molt enfadat.
– Doncs destruiré el prat -va dir el senyor Pepet tot content.
– Ah no ! -va dir el pagès.
– Què passa ? -va dir en Pepet.
– Et donaré cine ovelles i jo tindré les altres cinc, així tots dos tindrem un ramat.

Ramat al prat
Alex Cebrian Garcia, 2n curs
CEIP Dr. Masmitjà. Girona

Això va passar ara fa molts anys. Hi havia un noiet que estimava molt la natura. Cada dia anava a fer un volt, menys els dies que plovia. Era un matí plujós d’hivern, però feia tanta i tanta fred que el riu estava glaçat. El noiet, molt entristit, es va haver de quedar a casa seva mirant per la finestra com la pluja anava caient poc a poc. Al cap d’una estona el sol va sortir del seu amagatall d’entre els núvols, i llançant un raig de sol amb una intensa lluentor, va formar l’arc de Sant Martí més llarg que havia vist mai el noiet. Era llarguíssim! No es veia on començava, però sí que es veia on acabava, just al riu. Sí, el riu on el noiet anava normalment a passejar.

Al cap d’una estona va deixar de ploure i l’arc de Sant Martí va desaparèixer. El noiet, molt encuriosit, va anar a passejar per allà a la riba del riu i va descobrir un fenomen mai vist. En el glaç s’hi reflectien el colors que feia una estona havia vist lluir en el cel. Ràpidament va agafar aquell tros de glaç tan meravellós. El va portar en un pou de glaç que queia per allà a prop que pertanyia al seu pare. El va posar amb molt de compte dins el pou i el va cobrir de palla molt cuidadosament.

Al cap d’uns anys el noiet ja era un jove molt ben plantat. Es va enamorar d’una noia molt guapa, filla d’un artesà del vidre. En aquell temps el vidre era una novetat i per això era ric. Al pare li queia be el noi però el trobava massa pobre. Un dia el noi, per sorprendre la seva xicota, Ii va regalar aquell gel que havia guardat amb tanta cura durant tants anys. El pare de la jove quan ho va veure va quedar meravellat, tan meravellat que en va fer una reproducci6 exacta en un vidre. D’aquí en va sortir el primer vitrall. Els vitralls van ser un gran descobriment. En feren un gran negoci i van ser feliços i s’atiparen de nissos.

El primer vitrall
Cristina Alay Costa, 5è curs
Forn d’Anells. Fornells de la Selva

No sé com vaig anar a parar a la ciutat més preciosa que existeix, i tu ja saps quina es … Doncs bé, tot va començar un dilluns al matí. Jo, com cada dilluns, em llevo i vaig a comprar l’esmorzar. Surto de casa, travesso el carrer, saludo la senyora Paquita i entro a la fruiteria que hi ha a 10 metres de casa. El meu esmorzar es un croissant i una xocolatina. Cada dilluns, des de fa 60 anys, esmorzo el mateix. Però aquest dilluns era especial. Hi havia una lluminositat al cel que cobria tota la ciutat. Els ocells volaven i cridaven, i al riu Onyar hi baixava més aigua de l’habitual. No sé per què, però em sentia molt bé. Jo tinc una vida bastant tranquil.la, ja tinc 80 anys, però això no vol dir que no faci activitats. Estic apuntat a classes d’aeròbic els dimarts i els dijous. La senyoreta Natalia em fa suar molt!.

Tot el matí l’he passat fent volts per la Rambla, Argenteria, Santa Clara … i al cel no deixava d’existir aquella lluminositat que ja he dit abans. Doncs bé, jo visc en una de les cases penjades del riu Onyar. Es de color taronja. La vam pintar així perquè es un color amb expressió i personalitat. L’he distribuït amb una habitaci6 i una saleta d’estar i poca cosa més. A vegades, quan tinc temps i estic inspirat, m’assec a la finestra i contemplo el paisatge. Agafo un full i colors, i vinga, a pintar!. Normalment ho faig de nit i les meves especialitats són les llunes plenes. Avui s’ha fet fosc de seguida, i mentre feia el sopar, he contemplat les cases penjades i com el reflex de la lluna les il·luminava. He pensat de dibuixar-ho. De paisatges com aquest ja no en queden! Aquella nit va ser molt especial per a mi, i la vaig recordar sempre.

Normalment, me’n vaig a dormir a les 10, però avui el paisatge es mereixia ser observat mes detingudament. He anat a dormir, i de cop … he notat una fredor als peus, he obert els ulls i. .. m’he trobat dormint a la meva habitació. Tinc 15 anys!!!

Aquest ha estat un dels somnis mes meravellosos que he tingut mai, per això l’he compartit amb tu. Ah! I saps una cosa? El mes insòlit de tot aixó es que aquest quadre esta penjat al Museu d’Art. No se quan ni com hi ha anal a parar, però es la cosa mes estranya que m’ha succeït mai.

Què estrany!
Natalia-Xenia del Olmo Casadavall, 4t ESO
IES La Salle, Girona