Un altre art. Informalisme a Catalunya 1956-1966.
Dates: Del 27 d’octubre de 2023 al 30 de juny de 2024
Inauguració: Divendres 27 d’octubre, a les 18 h
Comissariat: Joan Gil Gregorio i Conxita Oliver
Producció: Museu d’Art de Girona
Presentació
Eduard Alcoy (Barcelona, 1930 – Mataró, 1987). Pintura D-1/60, 1960. Oli sobre tela. 90 x 130 cm. Col·lecció particular, Barcelona. Fotografia: Fotogasull
A l’art dels nostres dies no hi ha lloc per a diversions esteticistes. Avui és necessari cridar i l’informalisme és un art que crida, i crida fort. És un art nu, auster, aspre, desolat. Un art gens còmode. I per això és sincer.
Fragment del text anònim de l’exposició «Informalismo», presentada a la Sala Municipal de Girona (1960).
L’informalisme és un dels moviments més rellevants que ha tingut Catalunya en la segona meitat del segle xx pel que va significar de llibertat creativa i de ruptura amb la limitació representativa.
Com a tendència, va sorgir a Europa un cop acabada la Segona Guerra Mundial i va ser definida amb conceptes com art-autre o art informel, encunyats pel crític d’art francès Michel Tapié, el 1951, per reivindicar un «art diferent». Un art que renunciava a l’organització compositiva i a tot allò que fos elaboració racional, i que apostava per obres que no representessin res, sinó que fossin manifestacions plàstiques amb valor propi. Sempre un art personal i introspectiu, l’informalisme es va desplegar en un ampli ventall de varietats pictòriques —matèrica, tachista, signicogestual i espacialista— que van dominar el panorama artístic europeu, i català, al llarg dels anys cinquanta i seixanta.
La mostra «Un altre art. Informalisme a Catalunya, 1956-1966» estableix la revisió més extensa feta fins ara sobre aquest corrent al nostre país i incorpora artistes —sobretot dones— poc exposats o reconeguts dins el gruix informalista català. Alhora, dedica un espai a l’historiador i crític Juan-Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973), un dels defensors més acèrrims d’aquest moviment. També fa un reconeixement especial als artistes Albert Ràfols-Casamada, Romà Vallès, Evarist Vallès i Antoni Tàpies, dels quals enguany es commemora el centenari del naixement.
La selecció de la documentació d’època permet aportar nous discursos i contextualitzar les obres en el seu marc històric.
En definitiva, es vol reivindicar tota una generació que va tenir una indiscutible transcendència històrica perquè se la situï al lloc que mereix en la historiografia de l’art català contemporani.
